Literatura Catalana.

TREBALL BRUIXA DE DOL

2008-05-23T01:22:00.000-07:00

2. Biografia de l'autora.

Ivars d'Urgell, 1952-Barcelona, 1998. Poeta, novel·lista, traductora i assagista. Estudia el batxillerat a Lleida i Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona. Es casa amb Ramon Pinyol, i hi viu quatre anys. El 1976 guanya el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes (1977) i es perfila com una de les veus més innovadores de la generació del setanta, dins la línia de Brossa i el Foix més surrealista. Al mateix temps la seva lluita política en les darreries del
franquisme es concreta en la militància en el PSAN i en la participació en l'Assemblea de Catalunya. Ensenya llengua i literatura catalanes, professió que ja no abandona. Inicia també una activitat de conferenciant i assagista sobre el feminisme i la literatura, que la convertiran en una de les teòriques més sòlides. El 1979 crea la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada que coordina fins el 1985 i col·labora en múltiples projectes, exposicions, revistes de signe independentista, feminista i lèsbic. El 1979 publica Bruixa de dol, el segon poemari, que la converteix en una poeta d'èxit. El 1980 col·labora en la fundació de Nacionalistes d'Esquerra. El mateix any neix la seva filla Heura, i afronta la maternitat en solitari. Esdevé una experiència crucial que elabora poèticament a Sal oberta (1982) —un llibre dominat pel sonet i xopat per la tradició popular en què l'espectre imagístic s'estén a la sal, el mar i l'heura— i a la segona part de La germana, l'estrangera (1985). Aquest darrer llibre recupera un breu recull anterior format per quinze sextines, Terra de mai (1982), i tracta obertament l'amor entre dones, tema inèdit fins llavors en la poesia catalana. El 1989 recull tota la seva obra poètica a Llengua abolida (1973-1988), que inclou Desglaç. També col·labora amb el grup "Filosofia i gènere" de la Universitat de Barcelona coordinat per Fina Birulés, companya de la poeta, i estableix relació amb la filòsofa italiana Luisa Muraro, entre d'altres.La seva poesia té el traç d'una aventura apassionada i lliure i, per tant, arriscada. Duta a terme des de la triple rebel·lió que inaugura la "Divisa" de Cau de llunes, llibre motriu, els eixos temàtics de la seva obra s'organitzen entorn de la identitat femenina. L'amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió, etc. n'esdevenen subtemes. La tensió entre el jo poètic, la lluna i l'ombra —zona inexplorada, incontrolada— és l'esquema triangular bàsic que fa crisi a Terra de mai (1982), instantània consecució de la utopia. A La germana, l'estrangera s'inicia una introspecció que rebutja o qüestiona les imatges tradicionals del jo: la infanticida, la impostora, la culpable, la mare, la filla, l'amant, la germana, l'estrangera... Ombres reflectides en un mirall sense fons. Ombra, ferida i sang, sang presa esdevinguda fòssil petrificat. Amb La passió segons Renée Vivien (1994), novel·la entorn de la poeta lèsbica Pauline M. Tarn, es revela com una gran novel·lista, tant per la creació de la prosa, l'estructura audaç, com per la formulació d'un univers que cal situar en la línia de Virginia Woolf i Djuna Barnes. Ha traduït obres de Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, amb col·laboració amb Mònika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. En l'assaig, destaca l'estudi i antologia Contraclaror (1985) sobre Clementina Arderiu, l'antologia Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1998), amb d'altres escriptores, i els articles "Rosa Leveroni, en el llindar" (1986) i "Com en la nit, les flames" (1998), sobre Akhmàtova i Tsvetàieva.

Les obres que va escriure Maria Merce Marçal van ser:

-Cau de llunes (1977)

-Desglaç (1984 i 1988)

-La passió segons Renée Vivien (1994)

-Bruixa de dol (1979)

-Terra de Mai (1982)

-Sal oberta (1982)

-La germana, l'estrangera (1985)

-Llengua abolida (1973-1988)

3. Perfil que ens dóna l' "Entrevista" .

En aquesta entrevista Maria es compara amb una serp, i la caracteristica que té la serp i per això Maria és caracteritza es que té diferents pells, es despren d'una per adquirirna una altra, igual que ella com a escriptora, que no té un unic objectiu, una una temàtica, un unic caràcter a seguir. En aquesta poesia ella parla de manera metafórica. Per ella els seus versos són com el seu mirall, ja que als versos parla de ella mateixa. Ens explica una anecdota que va tenir amb la seva mare, en aquesta anecdota ens conta que Maria l'hi agradava pujar a una escala, i la seva mare perquè no puges l'hi va dir que hi havia una serp, ella pujaba a poc a poc per l'escala i quan l'hi quedava poc per arribar ella veia la serp, i això no pot ser perquè la sero no existeix, tot era producte de la seva imaginació. La serp era el que li deia la mare perquè s'espantes.
Com a conclusió tenim que per a ella l'escriptura era temptació, un repte, com la serp que hi havia al sostre.

4. Característiques principals de la seva obra.

Les obres de Maria Mercé Marçal es basen en l'experiencia viscuda, ella a partir dels poemes ens explica coses dels seus amors, de la seva vida qüotidiana, com l'hi agradaria a ella ser y que es el que ella pensa, aquestes característiques son de tipus intern, de tipus extern tenim la manera de donar-li ritme algunes poesies, que això fa que siguin com una canço, també porta la narrativa als ambits del feminisme.

5. Característiques de Bruixa de Dol.

En aquesta obra, Maria, porta el seu ambit personal, on ens explica en els 5 primers poemes, coses dels seus amors, això pot ser a causa del seu matrimoni, que ella va voler començar a ecsriure dels seus amors. Les seccions i dansa de bruixa de dol representa la recerca del camí que havia pres el seu primer llibre.
Quan parla en el seus poemes d l'amor, en alguna poesia es contradeix, perquè a vegades es un deu i a vegades es un diable, no té un punt intermig, això es per una adicció fisica, però després sembla que es un fruit amarg. Hi ha poesies que estan fetes de símbols i metàfores de connotació fàl·lica i genital. En alguns sonets hi ha un to onomatopeic.

6. Antologia de poesies de Bruixa de dol.

Vuit de març

*
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

CANÇÓ DE SALTAR A CORDA

La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.

A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.

Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.

Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.

Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Zodíac

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.

Foc de pales

II
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.

BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

7. Relació dels comentaris d'obra amb les poesies de l'obra.

En els comentaris que parlen sobre les obres de Maria Mercè Marçal ens diuen coses que Maria ens explica a partir de les seves poesies. Els comentaris parlen de la perfecció de Maria quan parla sobre les dones i la seva supervivencia entre els homes, del seu àmbit privat (maternitat, amor, solitud) de tot el que explica als seus poemes. Una altra cosa que explica als comentaris és com utilitza Maria Mercè Marçal les paraules "lluna", "sol" i "ombra" per denominar la inferioritat de la dona davant de l'home. Segueixen parlan sobre l'estructura externa dels seus poemes.Els comentaris també parlen sobre la sinceritat de Maria i de la seva veu propia.Com ella diu, és a dir, Maria, intenta portar les poesies a un àmbit quotidia i tradicional de la literatura, i els comentaris també diuen això. Els comentaris i l'obra e Maria Mercè Marçal tenen en comú les idees, els dos pensen que Maria Merce Marçal a fet molt bé en escriure aquesta obra, es a dir, que la gent sapigues el que ella sentia.

8. Poesies i el respectiu comentari de text.

BRIDA

Maria Mercè Marçal va nèixer el 1952 a Barcelona ( Ivars d'Urgell). Va ser poeta, novel·lista, traductora i assagista. Era una dona feminista amb els seus propis ideals. Es va casar amb Ramon Pinyol, però es va separar als quatre anys, després d'això es va donar conte de que era lesviana. La seva literatura ens narra les experiencies vivides, la seva feminitat.

Ara comentaré una de les poesies de la seva obra "Bruixa de dol".

Aquesta poesia parla sobre e que l'agradaria a ella. A ella l'hi agradaria pujar en un caball sense guiar-lo i participar a la festa de les Foix. També parla sobre l'amor que té la atrapada però que a ella no l'interesa.

En el poema ens epxlica que té els lavis ferits per tota la vida que ha tingut, que hi ha algú que l'hia fa senyals però ella no està interessada, que és un amor amarg. Ens dui que ella fugia del matrimoni.

En tota la poesia hi ha un joc poétic. La poesia té 7 estrofes de diferents versos cada una, és una poesia irregular, ja que tampoc es poden contar les síl·labes. Hi ha algunes figures retóriques:

-Metafora: "Quin esquer se m'arrapa a la geniva?"

-Anàfora: "traginer de cançons en acavll sense brida"

ZODÍAC

Aquesta poesia tracta d'un sonet perquè té dos quartets i dos tercerts, és rima consonant creuada en els dos primers quartets, i es encadenada en els tercets. Els versos son d'art major, ja qye tenen o 12 o més sil·labes. Hi ha joc poètic en tot el poema. Aixoò es l'estructura de la poesia, ara parlarem sobre el que tracta.

En aquesta poesia, Maria, ena a volgut expressar el que sent, la poesia ens reflecteix que Maria no vol recordar el passat, ni el seu destí de fracas de desfeta de perdua, vol que se l'emporti el mar, que desapareigui d'una vegada, ella no aguanta més, vol començar una vida nova, ella vol buscar l'amor. Ella vol encadenar-se amb alguna persona però aquí la sort posa la seva part.

TOMBANT

En auesta poesia Maria ens a volgut explicarel que hi havia al seu balcó, aquell balcó que feia moltissim que ella no sortia perque estava enfeinada corrent darrera de l'amor. No té moltes coses més per epxlicar. Hi ha una referéncia temporal en el primer vers de la poesia.

Aquí suposu que Maria ens a volgut explicar que per culpa de semore estar buscant l'amor no ha vist moltes coses en un llarg temps y que potser ara s'empenedexi.

Treball Ramona, adéu: Patricia Sanguino, Alba Vives, Laura Morcillo, Andrea López.

2008-04-20T02:39:00.000-07:00

PROPOSTA 1

1. Tema i argument.Doneu resposta a aquests interrogants des de la vostra experiència com a lectors/es. Després, relacioneu les respostes amb el tema- o temes de Ramona, adéu.

“¿Podria ser que els escriptors/escriptores no suportem la felicitat –i encara menys la dels altres- perquè aquesta és matèria difícilment transformable en literatura?”
·Des de el meu punt de vista, a cada escriptor li agrada escriure de un tema en concret, o d’un tema el qual tingui experiència o es sentí identificat. Potser per a un escriptor parlar de la felicitat del altres no es gaire agradable.

“¿Considerem tot sovint com <> en literatura -ai, la jerarquia!- la dissort, la mort o el pas del temps, mentre que la felicitat, fugaç però no menys lluminosa, la deixem per als fulletons i els telefilms?”
·Es considera que hi ha alguns termes respecte el periodisme que són més importants d’altres, com per exemple una editorial, quan parla de jerarquia esta per dalt de una entrevista.

PROPOSTA 2

2.3. La literatura ens ha deixat grans imatges femenines. Tres d’aquestes dones- protagonistes de novel·les escrites al segle XIX: l’Emma de Madame Bovary de Gustave Flaubert, la de Pilar de Pilar Prim de Narcís Oller i l’Ana Ozores de La Regenta de Leopoldo Alas <> són citades a Ramona, adèu per Jordi Soteres:

Busqueu informació sobre aquests personatges i compareu-los amb les Mundetes de Montserrat Roig. Anoteu les similituds i les diferències que hi trobeu.
· Identifiquem a Mundeta Jover amb Emma de Madame Bovary, ja que les dues estan insatisfetes amb la seva vida a causa del desequilibri entre les seves aspiracions i realitats. Les dues es busquen un amant, encara que Emma acaba amb el suïcidi i Mundeta reconeix el seu fracàs.
·Identifiquem a Mundeta Ventura amb Pilar Prim, ja que les dues son viudes, encara que Pilar Prim també es orfre de mare, no com M.Ventura que admira a la seva mare, encara que no s’entenen. Una altra similitud es que totes dues es senten soles.
·Identifiquem a Mundeta Claret amb Ana Ozores, ja que les dues esta amb uns homes bondadosos. I les dues es contradiuen amb el que pensem i amb el que tenen que fer realment.

2.4.Llegiu el fragment (pp. 195-196) en què Mundeta es compara amb la protagonista de la reina cristina de Suècia i comenteu-lo.

La Mundeta quan veu la pel•lícula es sent identificada amb la Cristina, la idolatra molt, explicant que es la reina més estimada, recordada i desitjada. Però hi ha un diferencia entre les dues, Cristina-Greta perd la seva dignitat amb un home qualsevol, en canvi Mundeta-Greta no es conforma amb un home qualsevol, sinó que ella vol al home de debò, “ de fusta més noble”.Quan acaba la pel•lícula a la Mundeta li costa tornar a la realitat de lo submergida que estava en ella.

PROPOSTA 3

3.1. Busqueu informació sobre l’argument d’algunes d’aquestes novel•les i després expliqueu

Nada de Carmen Laforet, La plaça del Diamant de Merçe Rodoreda i La sombra del viento de Carlos Ruiz Zafón.
a) Quina part o parts de la ciutat apareixen
•Nada: en aquesta novel•la apareix el carrer Aribau, les rambles, el passeig de Gràcia, el barri xinés, la església de Santa Maria, etc.
•La plaça del Diamant:
•La sombra del viento:les rambles, ronda san Antoni, el port, la avenidad del tibidavo, bonanova.
b)Quina classe social retraten
•Nada: apareix dues classes socials, la baixa i la alta.
•La plaça del Diamant:
•La sombra del viento:es barrejen la classe alta i la biaxa.
c)En quin temps històric se situa
•Nada: es situa a la postguerra.
•La plaça del Diamant: es situa amb la república i la guerra civil.
•La sombra del viento: es situa des de la revolució industrial fins a els anys posterios de la guerra civil.

3.2. Les tres dones protagonistes veuen Barcelona de forma diferent. Compareu la visió que tenen de la ciutat a partir dels fragments que hem seleccionat.

-Mundeta Jover: Aquesta dona va tenir dos visions diferents de Barcelona al llarg de la seva vida. A l'any 1898 l'hi agradava Barcelona, deia que era un lloc obert y que la gent anava pel carrer sense cap preocupacio y això l'hi agradava, però deprés, a l'any 1909 va canviar d'opinio sobre Barcelona per motius de la guerra suposu, abans la veia alegre amb bona cara y ara la veu trista, pobra com si tot l'encant que tenia l'hagues perdut.

-Mundeta Ventura: Ella veia Barcelona d'una forma especial, l'hi agradava moltissim, la veia com una forma de representar la bellesa, com una promesa, l'hi fascinava.

-Mundeta Claret: A Claret l'hi atreia molt Barcelona però no sabia perque, perque no l'hi agradava gens, diu que era com una ciutat en ruines, decrèpita. Per ella es com si la ciutat s'anes morin a poc a poc.Tenia una visio molt diferent a la de la Mundeta Ventura.

PROPOSTA 4

4.2. Ramona, adéu s'inicia amb la narració de Mundeta Ventura de les conseqüencies del bombardeig del 17 de març de 1938 sobre la ciutat de Barcelona. Hi ha un documental: <>, que rememora aquests fets. Després de veure'l, compareu le vivències dels testimonis reals amb el relat de ficció de Montserrat Roig.

4.3. Amb les dades que ens ofereix La Mundeta Ventura i amb la informació que hàgiu pogut aconseguir sobre el bombardeig del Colisèum, escriviu una notícia explicant què va passar aquell dia. No oblideu que el text que redacteu ha d'intentar donar resposta als següents interrogans: què, qui, on, per què, com.

En aquest exercici no parlaré concretament del bombardeig al Coliseu de Barcelona perquè no hi ha molta informació, però parlaré de tot el conjunt de bombardejos que van haver-hi a Barcelona.
Entre els anys 1936 i 1939 els bombardeigs franquistes van acabar amb la vida de 4.736 persones.
Barcelona es va convertir en un petit experiment, ja que era la primera vegada que feien això del bombardeig.
Els dies 16,17 i 18 de març de 1938 van ser els mes sanguinaris, en aquestes circumstancies van decidir fer refugis, ja que sinó això es convertiria en una matança.
La majoria dels refugis estaven construïts al metro. Mundeta Ventura o feia més fictici de com era en realitat.
Catalunya i sobretot Barcelona van patir, des del 1937 i fins al 1939, un nou tipus de guerra no experimentat mai abans. La capital catalana es va convertir en banc de proves de les potències feixistes: la guerra de saturació. Entre el 16 i el 18 de març de 1938, els avions van arribar a bombardejar la ciutat durant 41 hores. Al complir-se 70 anys dels fets, Barcelona ret homenatge a les víctimes amb exposicions i diversos actes.

Cap altra ciutat havia estat abans bombardejada des de l'aire de forma tan sistemàtica i durant tant de temps. Els atacs no tenien objectius militars [...]. Els seus habitants eren dones, vells i nens, ja que els homes eren al front. Els feixistes van buscar crear pànic, desconcert i desmoralització amb incursions múltiples, inesperades i il.lògiques.

Entre el 16 i el 18 de març de 1938, l'aviació italiana va descarregar sobre Barcelona milers de bombes i va assassinar 979 persones. La població civil va ser la diana de l'anomenada guerra total. Les andanes del metro es van convertir en refugi per a milers de barcelonins.

PROPOSTA 5

5.3. La malaltia de Francisco Ventura així com la coneixença d'Ignaci Costa i Mundeta Ventura són narrades des de diverses perspectives (pp.198-199 i 227-228 pel que fa al primer cas i pp. 123-128 i 135-145 pel que fa al segon). Quines diferències hi veieu? Què creieu que aporten a la novel·la auestes repeticions?

Mundeta Ventura parla de Francisco Ventura desde un punt de ràbia i rencor, ja que ell era un home ensopit i desapassionat. El matrimoni que va tenir amb ell va ser un matrimoni frustrat. Per això quan li explica a la seva filla que el pare hi és al cel ho fa amb ràbia i sense cap tristesa. La Mundeta Ventura també li diu a la nena que els homes sovint fan coses lletges a les dones, aquí podem veure que té rencor d’en Francisco.
En canvi quan parla amb l’Ignasi Costa, el seu primer amor, ho fa d’una altre manera, d’ell si que realment va estar enamorada, per això es repeteix la conversa que van mantenir, per que poguem observar aquella complicitat que hi havia entre tots dos.
Potser que fos per que l’Ignasi va ser el seu primer amor i diuen que aquest primer amor mai s’oblida.

PROPOSTA 6

6.2.
a)

Los ojos de Elsa

Inclinando a tus ojos los míos sitibundosen su fondo vi todos los soles reflejados, y

el salto hacia la muerte de los desesperados,como el de mis recuerdos a tus ojos

profundos.

Es un mar en tinieblas bajo el palio de un vuelo;de pronto el día plácido de tus

pupilas sube;en los linos del ángel recorta el sol la nubey sobre las espigas se azula

más el cielo.

Vuelve al azul la bruma del viento perseguida;-más diáfanos tus ojos abiertos bajo

el llanto;ni aún tras de la lluvia los cielos fulgen tanto;el vaso azul no es tan azul

como en la herida.

Madona de Dolores, humedecida lumbre,siete espadas rompieron el prisma de

colores;el día es más punzante nacido entre clamores,y el nocturno relente, más

azul en quejumbre.

De las melancolías en la plácida fiebrereabres con tus ojos sendas de

epifanía.Latiendo el corazón, el manto de Maríaal tiempo los Tres Magos vieron en

el pesebre.

Al Mayo de las voces basta con un salteriopara todos los ayes y todas las

canciones;guarda un trozo de cielo luceros por millones,donde faltan tus ojos con

su doble misterio.

El infante absorbido por mirífioos viajesdesmesuradamente menos asombro

espaciaque si agrandas tus ojos -insoluble falacia-como racha que abriera dos

capullos salvajes.

¿Escondes tus relámpagos en medio del espliegodonde el insecto vive su

voluptuoso instante?Preso estoy en el lazo de la estrella filante,como ahogado

marino bajo estival sosiego.

Yo extraje ese metal sutil de su pechblenda;yo calciné mis dedos en su fuego

prohibido;paraíso mil veces recobrado y perdido,tus ojos mi Golconda, mi dorada

leyenda.

Y sucedió que el mundo bajo la tarde excelsarompiose en arrecifes de pérfidos fanales,en tanto yo veía desde los litoralessobre lívidas ondas brillar los ojos de Elsa.

Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.

Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluis Serrahima i Miguel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica deFont Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.

Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.

6.3. De la pàgina 182 a la 193, la Mundeta Claret sent la seva àvia, que segueix el rosari per la ràdio. Les parts repetitives de l'oració serviran de marc per a les reflexions de la néta sobre l'àvia, Compareu auesta visió amb la que té la mateixa Mundeta Jover sobre la seva vida i el seu matrimoni.

L’àvia és una dona amb una personalitat forta, que va mantenir un amor pacífic amb el seu estimat marit Francisco.

Mundeta Claret parla de la seva àvia com una dona que es mirava la vida amb tendresa subtil i amagada, que s’adaptava de meravella a la monotonia. Quan parlava del seu món, l’àvia, es posava melancolica per l’enyorament, però recordava d’una manera feliç el seu matrimoni, ella estava molt enamorada del seu marit, a diferència de la seva filla, Mundeta Ventura, no parlava amb cap rencor ni malícia.

Dels seus llavis nomès sortien adjectius que qualificaven a en Francisco.

PROPOSTA 7

1.Poseu-vos en el paper d’un escriptor o d’una escriptora. Imagineu quina podria ser la funcionalitat d’una rosa groga un collaret de perles, un colom mort, un rellotge de paret aturat i un llibre del qual s’ha arrencat una pagina de la vostra hipotètica primera novel·la.

·Rosa groga:desemparellament,tristesa.

·Un collaret de perles:diners,fina.

·Un colom mort:guerra,mort,fracàs.

·Un rellotge de paret aturat:parada en la teva vida,inseguretat.

·Llibre en el qual s'ha arrencat una pàgina en la vostra hipotètica primera novel·la:cosa incomplida.

PROPOSTA 8

8.2 Rellegiu el monòleg i feu una llista de tots els modismes comparatius, les locucions, les frases fetes i els refranys que hi trobeu.

·Fer el cor fort: fer-se el dur.(p.39)

·Ser una bleda: no valer per res,inutil.

·Com si fossin de paper de fumar:com si no fos res.(p.42)

8.3El llenguatge de Montserrat Roig en aquest frangment també és molt sugeridor. A través de les olors i dels sorolls recrea l'ambient d'una ciutat en guerra,que acaba de patir un bombardeig.Busqueu-ne exemples.

·Hi havia una munió de soldats que l'encerclaven i ens feien circular.

·Barcelona plena de deixalles,d'escombraries en estat de putrefacció.

·Tot fei olor d'ous podrits i de col bullida.

·Però el que era pitjor era la pudor de les taronges que desprenien les boques del metro.Era una pudor sòlida,empalagosa.

Montserrat Roig

2008-04-16T03:05:00.000-07:00

Montserrat Roig i Fransitorra neix a l'Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. Llicenciada en Filosofia i Lletres.
Escriu novel·les i contes, que va alternant amb reportatges i articles periodístics, i presenta i dirigeix diversos programes de televisió, mitjà en el qual excel·leix com a entrevistadora, sobretot d'escriptors de generacions precedents.
El 1970 guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. La seva segona novel·la, El temps de les cireres, que reprèn el fil d'alguns dels personatges de la primera, Ramona, adéu, guanya el premi Sant Jordi de 1976. El 1977 obté un important ressò amb un rigorós llibre documental sobre Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust i que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or (1978). Publica L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986), després d'una estada de dos mesos, convidada per Edicions Progrés de Moscou per elaborar un ampli reportatge sobre el setge de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial. Fa també de columnista de la premsa diària en diferents mitjans i es vincula públicament a la lluita per la condició de la dona.
Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i, del 1989 al 1990, va ser vicepresidenta de la Junta Territorial del Principat de Catalunya.

TREBALL DE L’ANTOLOGIA POÈTICA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

2008-04-07T07:32:00.000-07:00

TREBALL DE L’ANTOLOGIA POÈTICA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

"No escric èglogues" (1971)

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de septembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l’Horta de València. Va passar la seva infància a Burjassot.
Estellés va tenir una infància molt dura ja que quan nomes tenia un any el seu avi va ser assassinat pel seu germanastre per una qüestió d’herència, i un anys després va morir el seu oncle per tuberculosis.
Vicent va tenir vocació literària molt aviat però no escrivia poesia sinó teatre, però als volts dels anys 1935-1937 ja va començar a escriure poesia.
Quan Estellés tenia 12 anys va esclatar la guerra civil espanyola y això va fer que ell deixes els estudis y durant el temps que va durar la guerra es va dedicar a llegir llibres.
La temàtica de Vicent tracta de com es la vida quotidiana, de com la pot veure tot el mon sense tenir la necessitat de ser ric o pobre, crec que el que el va portar a escriure la vida tal i com es va ser la seva dura infància, ja que ell va tenir que lluitar molt en la seva infància per seguir endavant.
Comentaré el poema “ No escric èglogues” (1971).
Primer de tot explicaré que es una ègloga. L’ègloga és un subgènere líric que es desenvolupa mitjançant un monòleg pastoral o més freqüentment un diàleg en el que uns pastors es conten les seves penes d’amor enmig d’un paisatge ideal arcàdic. El gènere posseeix motius rurals i els tòpics de la poesia pastoral de tots els temps i va ser creat i perfeccionat en el món hel·lenístic a partir del segle IV aC.
La tipologia d’aquest poema es a nivell contingut y correspon a un poema amorós.
Estellés en aquest poema ens explica una bonica historia d’amor, però que ben be no es una historia. Tracta d’ell mateix, ens explica que està enamorat d’una dona però que aquesta dona ja no hi es a València. En aquest poema ell parla d’aquesta dona però sobretot de les seves cames, afalaga molt la dona en aquest poema. Ell explica com si mai hagués tingut aquesta dona en les seves mans, diu que s’acostava però que mai arribava. Vicent estava ple d’amor per aquesta dona.
En aquesta poesia parla d’aquesta dona en passat.
La mètrica de la poesia:
Consta d’una sola estrofa, no te estructura uniforme, no te rima però consta d’algunes figures retòriques:
- Pleonasme: “Amb els ulls plens de llàgrimes, Amb una teranyina de llàgrimes als ulls”
- Comparació: “Fresca com un cànter de Serra.”
- Paral·lelisme: “ Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric”
- Personificació: “ ventruts camions”
- Exclamació: “ Del teu cos adorable sobre les llargues cames!”
- Ironia: “ No escric èglogues”
En conclusió aquesta poesia parla sobre un enamorament que va tenir Estellés quan era jove y que va voler escriure una poesia d’aquesta historia tan bonica. A mi personalment m’agrada moltíssim, ja que ens explica els seus sentiments com es sentia abans, això m’emociona.

"Ací"

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l’Horta de València. Va passar la seva infància a Burjassot.
Estellés va tenir una infància molt dura ja que quan nomes tenia un any el seu avi va ser assassinat pel seu germanastre per una qüestió d’herència, i un anys després va morir el seu oncle per tuberculosis.
Vicent va tenir vocació literària molt aviat però no escrivia poesia sinó teatre, però als volts dels anys 1935-1937 ja va començar a escriure poesia.
Quan Estellés tenia 12 anys va esclatar la guerra civil espanyola y això va fer que ell deixes els estudis y durant el temps que va durar la guerra es va dedicar a llegir llibres.
La temàtica de Vicent tracta de com es la vida quotidiana, de com la pot veure tot el mon sense tenir la necessitat de ser ric o pobre, crec que el que el va portar a escriure la vida tal i com es va ser la seva dura infància, ja que ell va tenir que lluitar molt en la seva infància per seguir endavant.
Comentaré el poema “Ací”.
Aquest poema parla d’ell mateix, o sigui, de V.A. Estellés. En tota la poesia hi ha una reivindicació de la seva pròpia identitat i de les seves circumstancies. Ell ens explica, que en el seu mon, treballa, estima, etc., parla del mon tal i com és, a vegades es trist i a vegades alegre. En aquest poema evoca mitologia, mites, fantasies...
Aquesta poesia parla sobre la vida quotidiana i el tema principal es la seva vida i a que dedica la seva obra.
La mètrica de la poesia:
Aquesta poesia te forma de cançó popular, des de la segona paraula del 1r vers hi ha un joc poètic. Consta de 19 versos distribuïts en diferents estrofes, predominen els versos octosíl·labs però també hi ha de 9 síl·labes. La rima es consonant.
Hi ha diverses figures retòriques:
- ANÀFORA: “Ací”
- ASÍNDETON: “Ací em parirem i ací estic” i “ venen i van”
- ENCAVALLAMENT: “Cant l’amor i les parelles que viuen”
- AL·LITERACIÓ: “que viuen , beuen y se’n van”
El tema d’aquesta poesia es com veu la vida Estellés i ell ens la representa en aquest poema, ell creu que la vida es per vivirla i no per malgastar-la. Crec que té molta raó.

"Assumiràs la veu d'un poble"

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l’Horta de València. Va passar la seva infància a Burjassot.
Estellés va tenir una infància molt dura ja que quan nomes tenia un any el seu avi va ser assassinat pel seu germanastre per una qüestió d’herència, i un anys després va morir el seu oncle per tuberculosis.
Vicent va tenir vocació literària molt aviat però no escrivia poesia sinó teatre, però als volts dels anys 1935-1937 ja va començar a escriure poesia.
Quan Estellés tenia 12 anys va esclatar la guerra civil espanyola y això va fer que ell deixes els estudis y durant el temps que va durar la guerra es va dedicar a llegir llibres.
La temàtica de Vicent tracta de com es la vida quotidiana, de com la pot veure tot el mon sense tenir la necessitat de ser ric o pobre, crec que el que el va portar a escriure la vida tal i com es va ser la seva dura infància, ja que ell va tenir que lluitar molt en la seva infància per seguir endavant.
Comentaré el poema “ Assumiràs la veu d’un poble”.
Aquest poema s’adreça a un poeta en general, que és ell mateix. La funció d’aquest poeta en aquest poema es fer de portaveu per tot el poble. Ell es el portaveu però no es posa en un plànol superior als altres habitants del poble sinó que segueix sent com és.
El poeta parla de que a ell no l’han parit per dormir sinó ver lluitar, però reivindicar pel seu poble.
Ell deixarà de fer versos, de viure la seva vida quotidiana per ser un poble, tot el poble s’identificarà amb la seva veu. El poeta espera el moment oportú per poder parlar el que el poble vol escoltar, sentir, etc.
Ell diu que si no ets poble no ets res, ell a escollit que desprès del seu camí estricte i callat, anirà allà cap a on vol anar decididament. Es una poesia transcendent.
Quan diu “ callaràs tota la nit”, fa referència a la censura i a la dictadura perquè en aquella època vivia Franco.
La mètrica del poema:
Aquest poema consta de 43 versos, tots en una mateixa estrofa. Es d’art menor i esta compost per una seria de figures retòriques:
- Metàfora: “ la llarga nit”
- Encavallament: “ caminant entre una amarga polseguera” i “ Potser et maten o potser se’n riguen”.
- Al·literacions: “S”
- Repeticions
- Polisíndeton
- Paral·lelisme.
La conclusió d’aquest poema es troba al final del poema, quan comença” Allò que val és la consciència”, fina al final.

"Res no m'agrada tant"

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l’Horta de València. Va passar la seva infància a Burjassot.
Estellés va tenir una infància molt dura ja que quan nomes tenia un any el seu avi va ser assassinat pel seu germanastre per una qüestió d’herència, i un anys després va morir el seu oncle per tuberculosis.
Vicent va tenir vocació literària molt aviat però no escrivia poesia sinó teatre, però als volts dels anys 1935-1937 ja va començar a escriure poesia.
Quan Estellés tenia 12 anys va esclatar la guerra civil espanyola y això va fer que ell deixes els estudis y durant el temps que va durar la guerra es va dedicar a llegir llibres.
La temàtica de Vicent tracta de com es la vida quotidiana, de com la pot veure tot el mon sense tenir la necessitat de ser ric o pobre, crec que el que el va portar a escriure la vida tal i com es va ser la seva dura infància, ja que ell va tenir que lluitar molt en la seva infància per seguir endavant.
Comentaré el poema “ Res no m’agrada tant”.
Durant tota la poesia ell parla d’un plat de menjar, diu que malgrat que aquest plat sigui de gent pobre, a ell l’hi agrada moltíssim. Ell ens explica com es menja aquest plat i el plaer de menjar-se’l. Aquesta poesia no te una estructura uniforme, sempre comença en minúscula i acaba amb minúscula. Al principio de la poesia l’autor comença amb molta seriositat però acaba el poema amb molta ironia, com si s’estigués burlant d’ell mateix. En aquest poema, Vicent es riu una mica d l’eucaristia, ja que es una persona no creient.
Les figures retòriques que es troben son sobretot enumeracions, però també hi ha encavallaments, etc.
Amb aquest poema crec que el que l’autor ens vol transmetre es que malgrat que tinguis que menjar un plat de gent pobra, pots gaudir el mateix o més.

"M'he estimat molt la vida"

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l’Horta de València. Va passar la seva infància a Burjassot.
Estellés va tenir una infància molt dura ja que quan nomes tenia un any el seu avi va ser assassinat pel seu germanastre per una qüestió d’herència, i un anys després va morir el seu oncle per tuberculosis.
Vicent va tenir vocació literària molt aviat però no escrivia poesia sinó teatre, però als volts dels anys 1935-1937 ja va començar a escriure poesia.
Quan Estellés tenia 12 anys va esclatar la guerra civil espanyola y això va fer que ell deixes els estudis y durant el temps que va durar la guerra es va dedicar a llegir llibres.
La temàtica de Vicent tracta de com es la vida quotidiana, de com la pot veure tot el mon sense tenir la necessitat de ser ric o pobre, crec que el que el va portar a escriure la vida tal i com es va ser la seva dura infància, ja que ell va tenir que lluitar molt en la seva infància per seguir endavant.
Comentaré el poema “ M’he estimat molt la vida”.
Aquest poema es un cant a la vida. Un cant a la vida quotidiana d’una classe social com en Vicent. Segons explica al poema a ell l’hi agrada viure la vida en tots els aspectes possibles. El tema d’aquesta poesia es basa en la vida, de totes les coses que pots fer y que faràs quan vius.
Es una poesia bastant irregular, te 16 versos, 2 estrofes i 3 sonets. No te rima, i si ens fixem no hi ha cap majúscula, la mètrica es irregular.

Vicent Andrés i Estelles

2008-03-09T05:26:00.000-07:00

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot. El seu pare era forner del poble. Tenia una germana, Carme. Va passar la seva infància a burjassot.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre. Els anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys. La guerra fa que deixi els estudis. La familia no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'ofebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada". A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a " Las Provincias".
Ja instal·lat a València, escriu poemes en català. Als inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur al poeta a escriure La nit (1956) i Primera Soledad.
Publicara Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Auesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds i els interessos relacionats amb la subsistència econòmica va durar fins l'any 1971. L'any 1972, l'editorial Tres i Quatre va començar a publicar l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or.
Més endavant va germinar en Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós. Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra.
Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià del qual va comnçar a publicar fragments a partir del 1978.
Va conrear altres gèneres literaris, però tant les obres narratives com les teatrals han tingut poca difusió. També va escriure guions de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs a Barcelona i va quedar finalista. Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic.
En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom.
Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fa m, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres.
El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Canço i s'hi va relacionar íntimament.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d'Estiu a Prada i els Premis d 'Octubre li van retre homenatge.
Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obre inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996)

El fenomen poètic estellesià en el seu context històric

De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicnet Andrés Estellés ( Burjassot, 1924 - València, 1993) inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de la perifèria literària. Era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i versos, infatigables, i alguna vegada els publicava. Fou el primer dels quatre opemaris que van veure la llum durant les dècades dels anys cinquanta i dels seixanta.

Als inicis dels anys setanta, la seva obre va protagonitzar l'assalt al carrer. La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia. L'operació va ser un èxi cívic en aquell moment auroral de la transició a la democràcia.

El compromís cívic del poeta

Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu. El poema "La rosa de paper" és ben emblemàtic en aquest sentit, quan relata la història d'una dona anònima que deixa rere seu el símbol d'una rosa de paper- un paper que és l'escriptura poètica. El poeta apareix així com "un entre tants", alhora que com a individu concret que viu en la seva circumstància personal el drama col·lectiu de la postguerra i d'un país condemnat a la travessia del desert.

En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incotestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. La seva escriptura basteix l'amarga dignitat d'una columna de temple desposseïda. Estellés és molt menys selectiu, menys depurador envers l'anècdota. Davant l'espectacle de la postguerra, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món.

No importa que Estellés se centri en episodis de la història nacional, el resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que enlaira una idea de dignitat mai no desistiada. Amb eficàcia comunicativa fora de tot dubte.

Un cas den particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època com ara Suetoni.

De fet, el filtre d'auesta llatinitat li permet operar amb un cert distanciament que legitima com a poesia lírica el que és una crònica gairebé periodística amb caires satírics.

La influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencia, que constitueix u conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians. Obra, deixada inconclosa per l'autor i editada pòstumament el 1996, es configura com un ambiciós retaule, una mena de pintura mural a la manera dels pintors mexicans, amb un poderós alè èpic, que representa la gran epopeia de les terres americanes.

La temàtica amorosa

La mort, el seu ritual i les al·legories corresponents constitueixen una temàtica que fascina l'Estellés i sovint l'obsessiona fins a fer-li asoociar el sonet. Al costat d'aquesta bellesa de la mort, hi ha, així mateix, una atracció absessiva per l'amor, que esdevé el moll de l'espinada de tota la seva lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressant fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espirituals.

Un dels trets més cridaners pel que fa a la projecció pública de la poesia estellesiana és la manera crua i immediata amb què va tractar en ocasions l'experiència del sexe. Un poema líricament arravatat com és "Els amants", recitat amb força per Ovidi Montllor al llarg d'anys i geografies, no deixava de presentar-se amb una punta de repte a la retòrica amorosa tredicional. Estellés associa automàticament amb l'erotisme i amb el cos feminí, d'una forma estilitzada, molts fenòmens de la naturalesa.

En el tractament estellesià de la matèria amorosa caldria destacar principalment els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel com la mort mateixa.

Els procediments retòrics

Al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sobtador de mots propis del registre col·loquial, la poesia d'Estellés palesa tembé una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seva adjectivació, en les imatges metafòriques o en el filtre culturista que constitueixen, per exemple, les referències de les Horacianes al món clàssic llatí. Altres recuros, com és l'ús expressiu dels topònims.

Un dels procediments més destacables és el de la paròdia, que s'exerceix sobre la tradició clàssica de les èglogues. Les èglogues de Garcilaso de la Vega esdevenen diàleg entre personatges de l'actualitat en un ambient d'oficina, on una nimfa dels nostres dies pot escridassar el seu amant, en canvi, poden ser substítuïts, en l'estellesià pel record rvoltat dels afusellaments de la postguerra a la rodalia de la capital valenciana, alhora que la mollesa fònica del mot es transforma en l'asprop multivibrant del topònim real.

Home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món ensems que poeta amb cims d'intensitat lírica entre el conjunt proteic de la seva producció, Vicent Andrés Estellés, un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.

Treball Ball Robat: Andra, Inma, Ainhoa, Laura.

2008-02-25T02:47:00.000-08:00

1.Situa generacionalment Joan Oliver. Per què es pot parlar d’un autor desclassat?

Joan Oliver, narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa servir el nom de Pere Quart com a poeta. Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell en el si d'una família de la burgesia industrial i va estudia Dret a la Universitat de Barcelona.estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l'anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput.Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l'esclat de la guerra civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s'implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l'Agrupació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitza el Servei de Biblioteques del Front.El 1939 s'exilia a França, a Buenos Aires i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys.Torna a Catalunya el 1948, Poc després d'arribar, la policia registra casa seva, li retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Més tard mor la seva dona de leucèmia.Lúcid fins a l'últim moment, Joan Oliver, segurament que més conegut en la història de la literatura catalana com a Pere Quart, mor el 19 de juny de 1986.

·Per què es pot parlar d’un autor desclassat?

-Forma el grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.
-Durant la Guerra Civil espanyola s’implica en l lluita antifeixista.
-Quan esta a Xile escriu guions radiofònics antinazi.
-Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i

contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista.

2.Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català des del tombant de segle.

En l'àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició explícita de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català a la primavera del 1946.

3.Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: "Ball robat: la culminació de l'obra dramàtica de Joan Oliver" dins "El teatre de Joan Oliver". Barcelona, Institut del Teatre, 1998.

Joan Oliver sosté el seu punt de vista determinista al llarg de tota l'obra amb els tres factors: la seva realitat íntima de mosaic de misteris, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es necessàriament contradictori, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es transformen en miratges dels quals l'home mateix és víctima, i la peremptorietat de fer de l'egoisme la força bàsoca o rectora de l'univers propi, fins al punt de convertir aquest egoisme en utopia inabastable de la seva relació amb altres".

4. Oliver, quan té un discurs a fer, segueix, de vegades, la tècnica txekhoviana del <>; podries assenyalar-ne alguns?

Anton Txekhov era un escritor que utilitzava una tècnica que Oliver posa en practica a la novel·la. Un exemple d'aquesta tècnica és:

A la pàgina 68 y a la 69, quan la Mercè parla sola. Esta fen un monòleg. " Tenia mal de cor...Tembé porto un sandvitx per a tu [...] Tu ets el meu refugi, no tinc ningú més!Bona nit...

5.En un moment determinat de l'obra es defineix l'intel·lectul; estàs d'acord que un intel·lectual és com l'intueixen Cugat i Oleguer?

INTEL·LECTUAL: persona dedicada al cultiu de les ciències i lletres.

Oleguer i Cugat nombren com a intel·lectual al Cugat, un home culte, que sap de lletres ja que vol ser escritor. La definició que fan en Cugat i l'Oleguer d'un intel·letual s'apropa a la propia definició però no és la mateixa.

6.Com concep Oliver l'home i la bèstia?

En alguns fragment de l'obra Ball Robat de Joan Oliver, expressa la concepció que té de l'home i la bestia:

*Pàg.63

CUGAT:les decepcions són inevitables. He arrivat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor, l'única realitat que ens ha estat plenament donada. Cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no hem après d'estimar-nos.

*Pàg.75

CUGAT:Ja només sé, ara més que mai, que l'home no és altra cosa que una bèstia infeliç:l'única!

8.Formula la temàtica significativa de l'obra i respon a aquesta qüestió: Si és constitutiu de la condició humana l'experiència de la solitud, el dolor i la infelicitat, malgrat la tendència a ser feliços, ¿fins a quin punt Oliver es planteja el perquè d'aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?

A l'obra s'afirma diverses vegades que la felicitat, els qui pensen, és a dir, els humans, no la podem aconseguir.- Fins al punt que encara que angelis alguna cosa, l'exemple a l'obra es quan desitjen una altra parella, no serás feliç, ja que voldras una altra cosa i mai estarás saciat.

2008-02-16T07:35:00.000-08:00

La censura

La censura franquista, directa o indirecta, incidia considerablement a l’hora de barrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans.
La sordidesa del teatre comercial, l’immobilisme de la major part de la crítica i del públic-atenallats per la coerció moral i ideològica del franquisme-, les prohibicions governatives, els criteris de presumpta moralitat- tan estricta com arbitrària- que guiaven la censura teatral, la gairebé impossibilitat d’estrenar obres estrangeres feien molt difícil de programar peces noces de llengua catalana. L’autarquia de la cultura oficial franquista i l’intent de genocidi de la cultura catalana, en suma, limitaven moltíssim la incorporació de les noves tendències dramatúrgiques europees o nord-americanes.
La censura dels espectacles teatrals, arribava a classificar-los segons un sedàs que titllava de “ greument perillosos” els que no s’adeien amb la moral catòlica oficial.
Els criteris censoris tendien a eliminar, en efecte, qualsevol “atemptat” al pudor i als bons costums en relació amb el sisè manament, l’opinió política contrària al sistema institucional del règim, l’ús del llenguatge de manera indecorosa, provocativa o impròpia de les persones “decents” o la crítica a la religió com a institució i jerarquia que garantia els valors divins i terrenals i inspirava la conducta humana comme il faut.
Les instruccions i normes per a la censura moral dels espectacles aclarien, posem per cas, que aquest no podien presentar “ vicios o personatjes viciosos, tramas amorosas, pasionales o sensuales, amor libre, adulterio, vestidos provocativos, concepto frívolo del matrimonio, seducción, diálogos groseros o impúdicos, frases sugerentes o picarescas de doble sentido, gestos obscenos y provocativos”. Amb criteris tan laxos com aquest no és estrany que, a l’hora de la veritat, la pràctica censòra estigués plena de contradiccions, inconseqüències i paradoxes.
Respecte a les traduccions, al desembre del 1957, un any abans de l’estrena de Ball Robat, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes, de caràcter oficiós, però d’obligat acatament, que limitaven al teatre professional les representacions d’obres estrangeres en català.
Per a més befa, tota traducció o adaptació d’obra estrangera que s’estrenés en català, d’acord amb aquestes normes, no podia mantenir-se en cartell més temps del que hi havia figurat l’obra original de més permanència en la temporada anterior.
El barratge de la censura era, certament, menys temible quan es tractava d’una sessió única, com fou el cas de l’estrena de Ball Robat per l’ADB, tot i que podia ser implacable i immediat.

2008-02-16T05:19:00.000-08:00

Una cultura sense llibertat

A la dècada dels cinquanta del segle XX, la consolidació de la dictadura franquista, anà acompanyada de l’obertura d’unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana. La cultura catalana maldà per recuperar la presència i el prestigi públics perduts amb la desfeta del 1939. El règim franquista autoritzà la representació d’obres en català a la primavera del 1946.
Les posicions més permissives de la dictadura franquista, es limitaren a acceptar únicament la reposició d’obres d’una determinada tradició teatral que anava de Frederic Soler a Josep M. de Sagarra, passant per Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès, Adrià Gual, Josep M. Folch i Torres o Lluís Elias.
Malgrat les condicions hostils a què s’enfrontava la represa del teatre català, el dramaturg Josep M. de Sagarra dominà, com havia fet abans del 1939, l’escena catalana professional de la postguerra. El fracàs dels intents de Sagarra per insinuar nous camins, l’obligà a tornar a la fórmula del “poema dramàtic” de sempre.
A més de Sagarra, el coliseu del carrer de l’Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l’èxit de l’escena comercial catalana del període.
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l’escriptor Néstor Luján, des de les pàgines del setmanari Destino, denuncià, el 1959, el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l’escena professional catalana, és a dir, el Teatre Romea.
Luján feia una crida a dignificar i revifar el teatre català i a convertir-ne el Romea en un autèntic símbol que disposés no tan sols d’un bon repertori tradicional, sinó també de traduccions de la dramatúrgia estrangera clàssica i moderna.
Tant Luján com Oliver ometien una part del problema que, per raons òbvies, no podia verbalitzar-se en les pàgines d’una publicació com Destino: la incidèndia de la censura que s’acarnissava especialment contra el teatre en català.
La via de sortida començà a entreveure’s amb la creació, a les acaballes de l’any 1954, de l’entitat de teatre a que al·ludeix Oliver en la seva carta a Destino: l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), en el marc del qual, com veurem més endavant, s’estrenà Ball Robat.

Joan Oliver

2008-01-26T05:35:00.000-08:00

JOAN OLIVER

Joan Oliver, nascut al 1899, i per tant pertanyent a la lleva de Riba, Foix, Sagarra o Salvat- Papasseit, publica el primer llibre, de narracions l’any 1928, es dona a conèixer com a poeta fins el 1934.
La seva obra presenta unes constants d’una gran coherència: la postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes. Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, si bé mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i sovint individualista, i uns marcats pressupòsits ètics; en condicionar-li la poètica van afavorir-lo tant els anys seixanta com, sens dubte, perjudicar-lo després.

Dels orígens burgesos al compromís

Joan Oliver neix l’any 1899 en el si d’una destacada família de la burgesia industrial sabadellença. Educat com a fill de casa bona, quart d’onze germans dels quals acabarà essent l’únic supervivent, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l’any 1919, formà l’anomenat “grup de Sabadell” amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. Aquests autors practiquen una literatura a mig camí de la iconoclàstia avantguardista, de caire cosmopolita, i de la pura facècia de regust més local. El seu gust per l`humor absurd es manifesta en el volum col·lectiu L’any que ve, conjunt d’acudits i estirabots diversos firmat per Trabal però on tots intervenen.L’any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà el director i on usarà psudònims diversos (Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà Cot i Joan Pendonista, Orella Creta, entre d’altres), en el 1925 funden les edicions La Mirada.
Oliver va col·laborant en les publicacions importants de l’època, com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador, es trasllada a viure a Barcelona l’any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d’orgull.
La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen, però, amb la guerra civil, es compromet a fins amb el bàndol republicà:esdevé president de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. Oda a Barcelona, nacionalista i revolucionària, representa un tomb en la seva obra poètica en adoptar el vers lliure, un marcat to directe i una decidida voluntat de compromís, l’obra teatral La fam planteja els problemes de la revolució.
Acabada la guerra, s’exiliarà a França, primer al castell de Roissy en Brie i després a Saint Cyr sur Morin; fins qye el mateix any 1939 s’embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.

L’exili i el retorn

A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d’intel·lectual i lluitador.
De retorn a Catalunya l’any 1948 en un context autàrquic ben diferent del d’abans de la guerra, amb l’amarga experiència de l’exili, i havent perdut la seva antiga posició social, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona; però tres anys més tard rebrà, per la traducció catalana d’El misantrop de Molière, el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París. Director de la primera època de la col·lecció “ El Club dels Novel·listes”, col·labora intensament amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, i treballa des de lo’any 1957 fins el 1903 a l’editorial Montaner i Simón.
A més, en aquesta època apareix la seva obra potser més emblemàtica, Vacances pagades (1960), que entronca amb l’anomenat “realisme històric”, en què es valora per damunt de tot el compromís dels autors amb la realitat històrica i social del país. A Vacances pagades, Oliver fa un repàs de la seva vida des de la talaia dels seixanta anys, combinat amb crítiques a la societat de consum i el franquisme i amb mostres d’un peculiar cristianisme individualista.

Del reconeixement a la marginació

A partir d’aquest moment, Joan Oliver serà, doncs, una figura clau en el panorama poètic català i, un exemple permanent d’inconformisme.
Rebrà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1970 i s’abocarà a una poesia cada vegada més corrosiva i escèptica, alhora que progressivament acostada al fet religiós, si bé des d’un individualisme aferrissat que valora la figura de Jesús com a revolucionari.
Mort l’any 1986 a Barcelona i enterrat al Sabadell nadiu. La prosa de caire més periodístic o el teatre, suposa un intent lloable de normalització de l’escena catalana a través del qual Oliver, ataca amb el seu sentit crític habitual, les convencions socials amb obres com Allò que tal vegada s’esdevingué, del 1936, o Ball robat, del 1956.
En termes generals, l’obra de Joan Oliver està marcada, doncs, per l’actitud crítica, la ironia sovint punyent, i també la versatilitat lingüística.
Tot a partir d’un cert individualisme que defuig els intel·lectualismes i que busca sovint una resposta als grans dilemes ètics del seu temps.

TREBALL DE GRUP

2007-11-23T07:36:00.001-08:00

1. La bibliografia especialitzada sosté que un dels elements singulars de solitud és la vivor dialectal de la llengua i, de manera encara més concreta, la riquesa dialectal del pastor. Fixa’t en algun diàleg en què aquest parli i anota el lèxic dialectal que empri.
(p. 112) Cap 4
Des de [- Sabeu, ermitana? Aquesta ermita…]
Fins a [… hi podem espitllar per tot…]
Lèxic: gitessin, s’arrangin, arrangar-ne, garrí.

2. Un tret de la biografia literària de Caterina Albert i Paradís són els pseudònims que fa servir.

a) Informa’t d’on li ve aquest costum de disfressar el nom real i explica el sentit i les circumstàncies dels dos pseudònims empats, Virgili d’Alacseal i Víctor Català.

Caterina Albert comença a publicar alguns escrits a la revista l'Esquella de la Torratxa amb el pseudónim de Virgili d'Alacseal.
Com a resultat de l'escàndol provocat per la seva obra "La infanticida", es va representar en els Jocs Florals d'Olot l'any 1898, en que representava un anàlisi de la situació de la dona explotada per la societat rural i primitiva. Amb aquesta obra va adoptar el pseudónim de Víctor Català.
La novel·la "Solitud" costitueix el punt de partida de l'explotació de l'identitat femenina per part d'una escriptora.
Aquesta novel·la va ser escrita baix el pseudónim masculí de Víctor Català per raons de temps i lloc, ja que abans estaba mal vist que les dones fosin escriptores.

b)Cerca també en el seu epistolari, on explica els motius del pseudònim, quina va ser la reacció de Joan Maragall en saber que l’autor de Solitud era una dona. Recorda’t d’esmentar en la bibliografia les fonts utilitzades.

Joan Maragall defineix a Caterina com : "ferida del llamp pel geni", es a dir, una dona geni, de capacitat extraordinàriament creativa que escriu singularment molt bé, pero que, en definitiva s'escapa dels esquemes que la societat atribueix a una dona, en aquest cas escriptora.

3. Solitud és un drama rural. Uns anys abans de la publicació de la novel·la, Víctor Català havia publicat un recull de contes sota el títol Drames Rurals. Mira de llegir algun d’aquests contes i compara’l amb els diferents aspectes de Solitud.

Empra un vocabulari semblant en les dues obres, de l’Empordà.
Tant Solitud, com el conte que vam llegir, són històries versemblants i situades en espais rurals.

4. Alan Yates, a Una generació sense novel·la?, considera que “el drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista. Esbrina per què.

Alan Yates considera que el “drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista, perquè són histories curtes i están ambientades al camp, mentre que abans totes les novel·les estaven ambientades a la ciutat.

5. El tema de la violació és un dels eixos de Solitud. Fins a quin punt determina la trama de l’obra?

La violació ja és la gota que colma la seva paciència i ja no suporta més tota aquella situació, Aixa que decideix anar-se’n, s’acaba tot.

6. Dels quatre personatges fonamentals que transiten per Solitud només se’ns dóna explicació del pasta de dos: Mila i Gaietà. Recupera els capítols corresponents de la novel·la i explica el fil biogràfic de cadascú d’aquests dos personatges abans que no comenci l’acció de la novel·la.

Gaietà: va estar casta amb la Lluci 8 mesos, llavors va morir (cap. 3).
Mila: La mare de la Mila va morir i se’n va anar amb el seus oncles.
L’oncle de la Mil amor. (cap.4)

7. Fes un retrat físic, psicològic i moral dels quatre protagonistes de l’obra: Mila, Gaietà, l’Ànima i Matias. Fes que cadascun dels retrats no sigui superior a les cent paraules.

Mila: És una noia jove, maca, sana, insegura i de clase mitja-baixa.

Gaietà: Un home agradós i servidor. Baixet i primedís, però s'estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava moitja cara, i l'altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc semblava barbameca de naixença. Duia sabates ferrades i petjava reposadament.La Mila li posà uns quaranta anys. Encara que realment en tingui gairebé 64.

Matias: És un home gras, flàxid, covard, ignorant, sense ambicions i gandul; ella l'associa amb una bèstia sense zel, en ell rega la pau.

Ànima: Pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per un cordill d'espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enredera, entre el clatell i orella, n'eixia un bordó ossós de color d'oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color. Tenia la veu ronca i reia d'una manera estrafeta, aclucant els ulls, i enrotllant el llavi de dalt cap endins. Al fer-ho, ensenyava les dents i geniva superior, les dents eren blanques i lluents com botonets de pedra, i les genives rogenques, d'un color semblant al de xocolata.Les mans quasi negres, llargues primes i cobertes de cap a cap per un pèl moixí espès i aspre, com si hagués estat socarrat.

8. A la novel·la, Mila es troba entre cinc homes (Gaietà, Matias, Ànima, Arnau, Baldiret). Quina és l’actitud d’ella enfront de cadascun d’ells i d’ells enfront d’ella? Qui juga el paper d’antagonista de Mila? Els altres personatges, quina funció fan?

El que pensa la Mila sobre els homes:
MATIAS: Mila pensa que el seu marit es un gandul, que no ajuda a les feines de la casa i no li fa res de cas a ella. La seva actitud envers ell és de menys preu.
GAIETÀ: És l’única persona que la fa sentir bé, fins i tot arriba a un punt que la Mila sent desitjos per ell, però tot això s’acaba en quant s’adona dels anys que té.
ÀNIMA: A la Mila, L’Ànima se li sembla a un gos que tenia la seva tieta, el veu com un animal, un desvergonyit, no li dona gaire bona espina.
ARNAU: Ell desperta sobre la Mila un fort Impuls passional que ella intenta negar.
BALDIRET: El nen desperta l’esperit maternal de la Mila i la fa sentir molt bé, ja que a ella lo agrada molt la companyia del nen.
El que pensen els homes sobre la Mila:
MATIAS: No li fa res de cas, com si ella no existís.
GAIETÀ: La veu com una pobra dona que s’ha tingut que anar al camp per culpa del seu marit i allí està en plena solitud. Li sembla una bona dona.
ÀNIMA: La veu com a desig sexual.
ARNAU: Està enamorat de la Mila i li proposa matrimoni però ella es nega.
BALDIRET: La veu com a una mare.

Paper d’antagonisa el juga el Gaietà.

La funció que tenen els altres personatges.
MATIAS: Marit de la Mila.
ÀNIMA: És el dolent de la novel·la.
ARNAU: Juga el paper d’admirador de la Mila.
BALDIRET: Fa com si fos el fill de la Mila.

9. La gastronomia té un paper relativament important a Solitud. El lector assisteix a àpats diversos, com l’arròs amb bacallà del començament, els caragols a la brutesca o el llebrot que caça al jaç, d’un cop de pedra, en Gaietà. Però n’hi ha d’altres. Fes una llista de tots els àpats amb les pàgines en què apareixen, explica’ls des d’una perspectiva gastronòmica i apunta, quan hi sigui, l’element simbòlic que aquests àpats o els animals que s’hi mengen puguin representar.

* MENESTRA:
Preparació:
Pas 1: Es pela i pica el tomàquet i la ceba per a sofregir-los AL final s’afegeix al sofregit el pimentón i la farina espolainlant’la per a evitar que es cremi. Ho apartem. Pas 2: Es posen a bullir en una casserola les carxofes (cors, o si són grans partides en quatre i fregades amb llimona) les faves pelades i els pèsols (pots tirar també les beines), les patates pelades i trossejades, l'enciam rentat i trossejada. Es cobreix tot d'aigua, procurant que sobrepassi uns dos dits l'altura dels ingredients.
Pas 3. Quan comença a bullir s'agrega el sofregit.. Es manté en li foc fins que les carxofes estiguin tendres. Vigilar la cocció per si és necessari agregar més aigua. Afegir sal i un poc d'oli la final de la cocció. Pot servir-se amb un poc d'oli d'oliva verge en li plat.
Pas 4: Si es vol més sòlida pot acompanyar-se d'ous durs tallats i de pa fregit o torrat. Una fórmula clàssica si es desitja ser flexible amb el vegetarià és afegir un poc de pernil...

*SOPA DE PASTO
Ingredients:
- farigola.
- 4 gotes d’oli.
- Pa.
- all.
- aigua.

*CARGOLS:
S’agafen i es posen a la paella. A rostir.
Simbolitza la prosperitat, ja que no passaven gana i de la riquesa de la muntanya que tenia aquells cargols tan esplèndids.

*CONILLS:
El conill simbolitza amb el qui es caçat pel caçador, en aquest cas els personatges per l’Ànima que es dedica a caçar tot tipus de “conills”.
Preparació: Es tosta al foc.

10. Destria en les categories i camps semàntics que calgui els elements que conformen l’univers simbòlic de Solitud. Mira de fer-ne un quadre sinòptic que els pugui sistematitzar, i explica’n la seva significació.

ELEMENTS QUE CONFORMEN L’UNIVERS SIMBOLIC DE SOLITUD
“La Pujada”	“La devallada”
La pujada a l’ermita és un camí simbòlic, ja que des de el primer moment representa per a ella una cosa que ha marcat ja molt abans d’arribar a l’ermita es sentia malament, perquè no veuria a la seva família, i no va a gust ella a l’ermita, tot això no li agrada.	És un altre element simbòlic, perquè es quan la Mila decideix anar-se’n d’aquest infern i parla amb el Matias i li diu que se’n va, la conversa que tenen ells també simbolitza molt, ell intenta convencer-a, però ella esta decidida a anar-se’n.
La manera de mirar a la Mila tots els homes de la casa, cada un d’ells la mira amb una mirada diferent.

12.Completa el quadre següent:

RONDALLES, CREENCES I LLEGENDES DE SOLITUD.

Cap.1) La fita dels............. i el Torrent de mala sang.
Els escalons dels moros.
Referència a l'udol del torrent de mala sang (El rei moro agafa noies).
Cap.2) Referències a les Llufes.
Cap.3) L'Orifany.
L'aigua del Bram.
Referències a les Llufes (encantades).
El Torrent de la mala sang.
Cap.4) La Sol dels Murons (cabell-San Ponç).
Cap.6) Rondalla Les Llufes.
Cap.12) Llegenda del Senyor Llisquens.
Cap.13)
Cap.14) Llegenda de la creu.
Cap.15)
Cap.16) Creença de que el pastor els hi havia donat totes les seves possesions.

Discurs de la tercera desta modernista

2007-10-31T04:24:00.002-07:00

Viure del passat

2007-10-31T04:24:00.001-07:00

Exercicis:

TEXT 1

1.Què critica Brossa del regionalisme i de la literatura de la Renaixença?
Critica la literatura d'abans, que erà de tot el mon. Una literatura massa localista, els catalans
i busquen referents a l'edat mitjana.
Què vol dir que la literatura d'abans era de tot el món? No s'entén res, parles sense tenir en compte les més elementals regles de sintaxi.

2.Fins quin punt Brossa creu que la nova cultura que ell defensa ha de tenir en compte el passat?
Fins que hi hagi alguna cosa del passat que sigui dolenta

QUÈ?

3.Quina classe social creu l'autor de l'article que ha de tenir un paper prepoderant en la recuperació cultural de Catalunya?Per què?
La classe popular(obrers, pagesos) les classes que no tenen cap tiupus de privilegis.
El que critica Brossa es que les altres classes, els privilegiats nomes s'interesan pels diners,
no saben fer una altra cosa.Es una qüestio més materialista.

QUÈ VOL DIR "QÜESTIÓ MATERIALISTA?"

4. Quines nacions proposa Brossa com a model a seguir? Quin et sembla el motiu d'aquesta tria?
Les nacions del nord: Anglaterra, França, Alemanya.
Eres les nacions que marcaben tendencies culturals.
5.Encara que a les preguntes anterios ja s'ha fet referència a algunes de les propostes de Brossa per modernitzar Catalunya, enumera-les ara seguint l'ordre en què apareixen en el text.
-Proposta del 1r paràgraf:
Oblidarnos del passar y mirar al present. Em de modernitzarnos.
-Proposta del 2n paràgraf:
Es té que tenir en compte les coses bones que tenen els de la generació anterior, però si no
tenen res de bo, comencem de cero, sense mirar al passat.
"A èpoques noves, formes d'art noves"
-Proposata del 4rt paràgraf:
S'ha de desconfiar del govern de la nació i anar pel nostre compte.

C-

-
TEXT 2

1. Al llarg del discurs es poden detectar un conjunt d'antítesis que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie:

MOERNISTES SOCIETAT
poesia prosa
sol y llum boira
boieria sentit comú
art per art art comerç
"pervindre" prèsent
somni realitat
don Quixots Sanxo Panza
simbolisme realistes
cosmopolites amor a la província (Catalunya, etc.)

2. A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic.Què creus que vol representar Rusiñol amb aquests dos termes?
Simbolitza la peu, la tranquilitat, el somni, i la minoria que es capaç d'entrendre un text
poètic.
En canvi, la prosa, es molt més accequible a tothom.

PER TANT: POESIA=ARTISTES MODERNISTES
PROSA=BURGESOS

3. Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?
Si. Perquè al text s'esmenten la "Santa Poesia" i l "Santa Lluita".
4.Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?
Els que no són moders. La societat burgesa.
La seva actitud es de menys preu.Els defineix com un conjunt de "gran ramat", diu que són
materialistes, que són decaiguts i mansos, no tenen sentit comú.

JUSTAMENT EL QUE ELS CRITICA ÉS QUE TENEN MASSA SENTIT COMÚ!!!

Caterina Albert i Paradís (Victor Català)

2007-10-31T04:23:00.002-07:00

El Modernisme

2007-10-31T04:23:00.001-07:00

Cap el 1880 apareix a Catalunya actituds culturals caracteritzades per una voluntat clara de modernització.
El modernisme com a moviment sorgeix cap al 1882, quan un conjunt de renovadors, que actuen en el món de l'art, la literatura, la música, etc., s'articulen en un mateix programa. La revista L'Avenç, en la seva segona etapa (1889-1893) es la plataforma que acull i promou iniciatives innovadores. Rusiñol i Ramon Casas (hereus directes dels pintors impressionistes francesos) i el articles de Maragall al Diario de Barcelona i de Raimon Casellas a La Vanguardia donen fe d'un moviment que es proposa de renovar totalment, la vida cultural catalana i s'infliltra en manifestacions artístiques: arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch són capdavanters en la revisió de plantejaments arquitectònics.
Com estaven convençuts d'haver rebut una herència cultural morta i de viure en plana decadència social i cultural, els modernistes proposen l'impuls modernitzador, l'obertura indiscriminada a tot el que sigui "modern". Tot això queda reflectit en l'article que publica Jaume Brossa a L'avenç el 2 d'agost de 1892 ("Viure al passat"). Aquest article representa el punt de partida del modernisme i hi apareix una frase emblemàtica: "A èpoques noves, formes d'art noves". El modernisme hauria de representar:

1.El desig de demostrar que la literatura catalana podia arreglerar-se amb la més moderna avantguarda intel·lectual europea. Voluntat decidida d'arraconar la Renaixença i de superar aquell absurd que feia que autors com Verdaguer, hi mantinguessin una distància abissal des d'un punt de vista estètic.

2.La voluntat d'acostar-se a la més pura actualitat europea.

3.La voluntat de posar-se al dia i d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però esperit cosmopolita.

Europa és el nou horitzó cultural dels joves intel·lectuals modernistes."Posar-se al dia" i "acostar-se a Europa" són impulsos d'aquesta nova generació, expressió de l'actitud que caracteritzarà la primera etapa del moviment (1892-1900) és una etapa de formació i de preparació, durant la qual els modernistes buscaran els seus models lluny de l'univers tancat i reclosit que els oferia la pròpia tradició cultural i donaran a conèixer aquelles "formes noves" que han de ser representatives de "l'época nova" que ells protagonitzen.
Els escriptor joves buscaven mestres, i van descobrir figures que l'Europa no llatina tenia consagrades. Hi havia el desig tàctic de demostrar que en la literatura catalana s'estava produint una europeïtzació efectiva i de demostrar-ho, als mateixos catalans.
La majoria dels models proposen tenen un tret comú: coincideixen en el rebuig de la seva societat perquè entenen que ha quedat desproveïda dels seus trets d'identitat i plantegen el replegament en un mateix i la creació de " paradisos artificials" que suplantin la realitat. En el marc del modernisme el "replegament en un mateix" durà els modernistes esteticistes a la concepció de l'artista com a ésser superior i privilegiat; els "paradisos artificials" seran l'art.

Els modernistes se sentiran molt propers als ideals de la Pre-Raphaelite Brotherhood, i faran seu el lema "Art for art sake" ("l'art per l'art"). La industrialització, aqui va arribar més tard que a Anglaterra i els modernistes troben el món que van trobar, en el seu moment, els prerafaelites. I també pretenen imposar la seva oposició artística a l'art de la industrialització.Els prerafaelites havien descobert que la burgesia havia industrialitzat l'art, que estava integrat al seu engranatge consumista. L'art va tenir un valor decoratiu, satisfer les necessitats d'ostenció burgeses. Van descobrir que el treball industrial embruteix , i degrada l'home, situat en un medi urbà messificat, i acaba oblidant els seus orígens.Proposen recuperar l'home individual, natural, conscient del seu passat; d'aquesta manera podrà tornar a ser creatiu.Abandonen la ciutat, es traslladen al camp per poder dedicar-se plenament al treball artístic.
Aquesta actitud la expressa Rusiñol en un dels seus discurs més conegut.(Sitges, 1894).

Els modernistes compartiran les intencions d'aquells trenta-set poetes francesos, Baudelaire i Rimbaud son exemples que en el 1896 i sota el nom de Le Parnasse contemporain havien propugnat la superioritat de l'art. Sota la influencia de Les fleurs du mal de Baudelaire, els poetes reivindiquen una concepció de l'art i de la literatura. S'imposa la recreació d'un món intuït, imaginat, suggerit, evocat. Sota el som de "simbolisme", nou postulat rebutja el positivisme i el pretès cientifisme naturalista.

Els simbolistes renuncien el món real.

Baudelaire descobrí noves sensacions o precepcions; Verlaine descobreix la musicalitat dels mots i la força evocadora que això aporta; Rimbaud provoca una ruptura total amb el llenguatge; Mallarmé porta aquest procés fina al final, per a mostrar la manera d'escarpar-se de la realitat palpable.D'aquí surt la bohèmia del París de Montmartre i del Barri Llatí. Aquesta actitud i la recerca d'una bellesa exquisida i no contaminada són considerades "decandents".
S'apropien al mot decadentisme convertint aquest culte a la bellesa en l'única manera possible d'entendre la vida i l'art. Aquesta manera de concebre l'art i aquesta actitud davant la vida, entusiasma els modernistes catalans, sobretot els que després es definiran com a "esteticistes".Tot això és nou, és europeu, és modern.
El modernisme és sobretot un reacció contra el passat. Una clara ruptura al passat, tant pel que fa a ales conviccions literàries de l'escriptor com pel que fa a la seva projecció pràctica i moral.

Allò que més predomina en el modernisme és l'heterogeneïtat. En aquest món heterogeni i contradictori es destaca l'allunyament del naturalisme positivista i dels pressupòsits ideològics i filosòfics que l'inspiraven. Associem al modernisme les mateixes coordenades bàsiques que havien definit el moviment romàntic:desfici individualista, desig de sinceritat, insatisfacció subversiva i elegíaca, imaginació visionària i emocionalitat morbosa.
Amb el modernisme, ens trobem davant d'un fenomen social important:la burgesia produeix la seva primera generació d'artistes.Aquesta nova generació afirmà la seva vocació en oposició a la pròpia classe. El sol fet d'escollir l'art o la literatura i no el comerç o la indústria, revolta als burgesos contra la pròpia classe. L'art és, per a ells, passió i rebel·lió, característica fonamental del moviment modernista. Adoptar una actitud de rebuig envers la burgesia i comença a concebre l'art com una activitat superior a les altres activitats humanes.
Escriptors i artistes exhibeixen un odi aïrat i càustic contra el burgès "materialista"els burgesos es revolten contra la seva pròpia classe amb un gest que, sovint, és pur esnobisme.Els modernistes participen en l'actitud generalitzada a tot Europa que reacciona contra el progrés científic i tècnic.

Caterina Albert i Paradís (Victor Catala)

2007-10-31T04:21:00.000-07:00