Vicent Andrés i Estelles

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot. El seu pare era forner del poble. Tenia una germana, Carme. Va passar la seva infància a burjassot.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre. Els anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys. La guerra fa que deixi els estudis. La familia no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'ofebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada". A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a " Las Provincias".
Ja instal·lat a València, escriu poemes en català. Als inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur al poeta a escriure La nit (1956) i Primera Soledad.
Publicara Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Auesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds i els interessos relacionats amb la subsistència econòmica va durar fins l'any 1971. L'any 1972, l'editorial Tres i Quatre va començar a publicar l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or.
Més endavant va germinar en Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós. Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra.
Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià del qual va comnçar a publicar fragments a partir del 1978.
Va conrear altres gèneres literaris, però tant les obres narratives com les teatrals han tingut poca difusió. També va escriure guions de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs a Barcelona i va quedar finalista. Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic.
En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom.
Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fa m, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres.
El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Canço i s'hi va relacionar íntimament.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d'Estiu a Prada i els Premis d 'Octubre li van retre homenatge.
Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obre inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996)

El fenomen poètic estellesià en el seu context històric

De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicnet Andrés Estellés ( Burjassot, 1924 - València, 1993) inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de la perifèria literària. Era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i versos, infatigables, i alguna vegada els publicava. Fou el primer dels quatre opemaris que van veure la llum durant les dècades dels anys cinquanta i dels seixanta.

Als inicis dels anys setanta, la seva obre va protagonitzar l'assalt al carrer. La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia. L'operació va ser un èxi cívic en aquell moment auroral de la transició a la democràcia.

El compromís cívic del poeta

Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu. El poema "La rosa de paper" és ben emblemàtic en aquest sentit, quan relata la història d'una dona anònima que deixa rere seu el símbol d'una rosa de paper- un paper que és l'escriptura poètica. El poeta apareix així com "un entre tants", alhora que com a individu concret que viu en la seva circumstància personal el drama col·lectiu de la postguerra i d'un país condemnat a la travessia del desert.

En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incotestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. La seva escriptura basteix l'amarga dignitat d'una columna de temple desposseïda. Estellés és molt menys selectiu, menys depurador envers l'anècdota. Davant l'espectacle de la postguerra, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món.

No importa que Estellés se centri en episodis de la història nacional, el resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que enlaira una idea de dignitat mai no desistiada. Amb eficàcia comunicativa fora de tot dubte.

Un cas den particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època com ara Suetoni.

De fet, el filtre d'auesta llatinitat li permet operar amb un cert distanciament que legitima com a poesia lírica el que és una crònica gairebé periodística amb caires satírics.

La influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencia, que constitueix u conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians. Obra, deixada inconclosa per l'autor i editada pòstumament el 1996, es configura com un ambiciós retaule, una mena de pintura mural a la manera dels pintors mexicans, amb un poderós alè èpic, que representa la gran epopeia de les terres americanes.

La temàtica amorosa

La mort, el seu ritual i les al·legories corresponents constitueixen una temàtica que fascina l'Estellés i sovint l'obsessiona fins a fer-li asoociar el sonet. Al costat d'aquesta bellesa de la mort, hi ha, així mateix, una atracció absessiva per l'amor, que esdevé el moll de l'espinada de tota la seva lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressant fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espirituals.

Un dels trets més cridaners pel que fa a la projecció pública de la poesia estellesiana és la manera crua i immediata amb què va tractar en ocasions l'experiència del sexe. Un poema líricament arravatat com és "Els amants", recitat amb força per Ovidi Montllor al llarg d'anys i geografies, no deixava de presentar-se amb una punta de repte a la retòrica amorosa tredicional. Estellés associa automàticament amb l'erotisme i amb el cos feminí, d'una forma estilitzada, molts fenòmens de la naturalesa.

En el tractament estellesià de la matèria amorosa caldria destacar principalment els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel com la mort mateixa.

Els procediments retòrics

Al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sobtador de mots propis del registre col·loquial, la poesia d'Estellés palesa tembé una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seva adjectivació, en les imatges metafòriques o en el filtre culturista que constitueixen, per exemple, les referències de les Horacianes al món clàssic llatí. Altres recuros, com és l'ús expressiu dels topònims.

Un dels procediments més destacables és el de la paròdia, que s'exerceix sobre la tradició clàssica de les èglogues. Les èglogues de Garcilaso de la Vega esdevenen diàleg entre personatges de l'actualitat en un ambient d'oficina, on una nimfa dels nostres dies pot escridassar el seu amant, en canvi, poden ser substítuïts, en l'estellesià pel record rvoltat dels afusellaments de la postguerra a la rodalia de la capital valenciana, alhora que la mollesa fònica del mot es transforma en l'asprop multivibrant del topònim real.

Home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món ensems que poeta amb cims d'intensitat lírica entre el conjunt proteic de la seva producció, Vicent Andrés Estellés, un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.

Treball Ball Robat: Andra, Inma, Ainhoa, Laura.

1.Situa generacionalment Joan Oliver. Per què es pot parlar d’un autor desclassat?

Joan Oliver, narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa servir el nom de Pere Quart com a poeta. Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell en el si d'una família de la burgesia industrial i va estudia Dret a la Universitat de Barcelona.estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l'anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput.Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l'esclat de la guerra civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s'implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l'Agrupació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitza el Servei de Biblioteques del Front.El 1939 s'exilia a França, a Buenos Aires i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys.Torna a Catalunya el 1948, Poc després d'arribar, la policia registra casa seva, li retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Més tard mor la seva dona de leucèmia.Lúcid fins a l'últim moment, Joan Oliver, segurament que més conegut en la història de la literatura catalana com a Pere Quart, mor el 19 de juny de 1986.

·Per què es pot parlar d’un autor desclassat?

-Forma el grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.
-Durant la Guerra Civil espanyola s’implica en l lluita antifeixista.
-Quan esta a Xile escriu guions radiofònics antinazi.
-Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i

contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista.


2.Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català des del tombant de segle.

En l'àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició explícita de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català a la primavera del 1946.

3.Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: "Ball robat: la culminació de l'obra dramàtica de Joan Oliver" dins "El teatre de Joan Oliver". Barcelona, Institut del Teatre, 1998.

Joan Oliver sosté el seu punt de vista determinista al llarg de tota l'obra amb els tres factors: la seva realitat íntima de mosaic de misteris, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es necessàriament contradictori, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es transformen en miratges dels quals l'home mateix és víctima, i la peremptorietat de fer de l'egoisme la força bàsoca o rectora de l'univers propi, fins al punt de convertir aquest egoisme en utopia inabastable de la seva relació amb altres".

4. Oliver, quan té un discurs a fer, segueix, de vegades, la tècnica txekhoviana del <>; podries assenyalar-ne alguns?

Anton Txekhov era un escritor que utilitzava una tècnica que Oliver posa en practica a la novel·la. Un exemple d'aquesta tècnica és:

A la pàgina 68 y a la 69, quan la Mercè parla sola. Esta fen un monòleg. " Tenia mal de cor...Tembé porto un sandvitx per a tu [...] Tu ets el meu refugi, no tinc ningú més!Bona nit...

5.En un moment determinat de l'obra es defineix l'intel·lectul; estàs d'acord que un intel·lectual és com l'intueixen Cugat i Oleguer?

INTEL·LECTUAL: persona dedicada al cultiu de les ciències i lletres.

Oleguer i Cugat nombren com a intel·lectual al Cugat, un home culte, que sap de lletres ja que vol ser escritor. La definició que fan en Cugat i l'Oleguer d'un intel·letual s'apropa a la propia definició però no és la mateixa.

6.Com concep Oliver l'home i la bèstia?

En alguns fragment de l'obra Ball Robat de Joan Oliver, expressa la concepció que té de l'home i la bestia:

*Pàg.63

CUGAT:les decepcions són inevitables. He arrivat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor, l'única realitat que ens ha estat plenament donada. Cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no hem après d'estimar-nos.

*Pàg.75

CUGAT:Ja només sé, ara més que mai, que l'home no és altra cosa que una bèstia infeliç:l'única!

8.Formula la temàtica significativa de l'obra i respon a aquesta qüestió: Si és constitutiu de la condició humana l'experiència de la solitud, el dolor i la infelicitat, malgrat la tendència a ser feliços, ¿fins a quin punt Oliver es planteja el perquè d'aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?

A l'obra s'afirma diverses vegades que la felicitat, els qui pensen, és a dir, els humans, no la podem aconseguir.- Fins al punt que encara que angelis alguna cosa, l'exemple a l'obra es quan desitjen una altra parella, no serás feliç, ja que voldras una altra cosa i mai estarás saciat.

La censura

La censura franquista, directa o indirecta, incidia considerablement a l’hora de barrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans.
La sordidesa del teatre comercial, l’immobilisme de la major part de la crítica i del públic-atenallats per la coerció moral i ideològica del franquisme-, les prohibicions governatives, els criteris de presumpta moralitat- tan estricta com arbitrària- que guiaven la censura teatral, la gairebé impossibilitat d’estrenar obres estrangeres feien molt difícil de programar peces noces de llengua catalana. L’autarquia de la cultura oficial franquista i l’intent de genocidi de la cultura catalana, en suma, limitaven moltíssim la incorporació de les noves tendències dramatúrgiques europees o nord-americanes.
La censura dels espectacles teatrals, arribava a classificar-los segons un sedàs que titllava de “ greument perillosos” els que no s’adeien amb la moral catòlica oficial.
Els criteris censoris tendien a eliminar, en efecte, qualsevol “atemptat” al pudor i als bons costums en relació amb el sisè manament, l’opinió política contrària al sistema institucional del règim, l’ús del llenguatge de manera indecorosa, provocativa o impròpia de les persones “decents” o la crítica a la religió com a institució i jerarquia que garantia els valors divins i terrenals i inspirava la conducta humana comme il faut.
Les instruccions i normes per a la censura moral dels espectacles aclarien, posem per cas, que aquest no podien presentar “ vicios o personatjes viciosos, tramas amorosas, pasionales o sensuales, amor libre, adulterio, vestidos provocativos, concepto frívolo del matrimonio, seducción, diálogos groseros o impúdicos, frases sugerentes o picarescas de doble sentido, gestos obscenos y provocativos”. Amb criteris tan laxos com aquest no és estrany que, a l’hora de la veritat, la pràctica censòra estigués plena de contradiccions, inconseqüències i paradoxes.
Respecte a les traduccions, al desembre del 1957, un any abans de l’estrena de Ball Robat, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes, de caràcter oficiós, però d’obligat acatament, que limitaven al teatre professional les representacions d’obres estrangeres en català.
Per a més befa, tota traducció o adaptació d’obra estrangera que s’estrenés en català, d’acord amb aquestes normes, no podia mantenir-se en cartell més temps del que hi havia figurat l’obra original de més permanència en la temporada anterior.
El barratge de la censura era, certament, menys temible quan es tractava d’una sessió única, com fou el cas de l’estrena de Ball Robat per l’ADB, tot i que podia ser implacable i immediat.

Una cultura sense llibertat

A la dècada dels cinquanta del segle XX, la consolidació de la dictadura franquista, anà acompanyada de l’obertura d’unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana. La cultura catalana maldà per recuperar la presència i el prestigi públics perduts amb la desfeta del 1939. El règim franquista autoritzà la representació d’obres en català a la primavera del 1946.
Les posicions més permissives de la dictadura franquista, es limitaren a acceptar únicament la reposició d’obres d’una determinada tradició teatral que anava de Frederic Soler a Josep M. de Sagarra, passant per Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès, Adrià Gual, Josep M. Folch i Torres o Lluís Elias.
Malgrat les condicions hostils a què s’enfrontava la represa del teatre català, el dramaturg Josep M. de Sagarra dominà, com havia fet abans del 1939, l’escena catalana professional de la postguerra. El fracàs dels intents de Sagarra per insinuar nous camins, l’obligà a tornar a la fórmula del “poema dramàtic” de sempre.
A més de Sagarra, el coliseu del carrer de l’Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l’èxit de l’escena comercial catalana del període.
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l’escriptor Néstor Luján, des de les pàgines del setmanari Destino, denuncià, el 1959, el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l’escena professional catalana, és a dir, el Teatre Romea.
Luján feia una crida a dignificar i revifar el teatre català i a convertir-ne el Romea en un autèntic símbol que disposés no tan sols d’un bon repertori tradicional, sinó també de traduccions de la dramatúrgia estrangera clàssica i moderna.
Tant Luján com Oliver ometien una part del problema que, per raons òbvies, no podia verbalitzar-se en les pàgines d’una publicació com Destino: la incidèndia de la censura que s’acarnissava especialment contra el teatre en català.
La via de sortida començà a entreveure’s amb la creació, a les acaballes de l’any 1954, de l’entitat de teatre a que al·ludeix Oliver en la seva carta a Destino: l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), en el marc del qual, com veurem més endavant, s’estrenà Ball Robat.

Joan Oliver

JOAN OLIVER

Joan Oliver, nascut al 1899, i per tant pertanyent a la lleva de Riba, Foix, Sagarra o Salvat- Papasseit, publica el primer llibre, de narracions l’any 1928, es dona a conèixer com a poeta fins el 1934.
La seva obra presenta unes constants d’una gran coherència: la postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes. Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, si bé mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i sovint individualista, i uns marcats pressupòsits ètics; en condicionar-li la poètica van afavorir-lo tant els anys seixanta com, sens dubte, perjudicar-lo després.


Dels orígens burgesos al compromís

Joan Oliver neix l’any 1899 en el si d’una destacada família de la burgesia industrial sabadellença. Educat com a fill de casa bona, quart d’onze germans dels quals acabarà essent l’únic supervivent, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l’any 1919, formà l’anomenat “grup de Sabadell” amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. Aquests autors practiquen una literatura a mig camí de la iconoclàstia avantguardista, de caire cosmopolita, i de la pura facècia de regust més local. El seu gust per l`humor absurd es manifesta en el volum col·lectiu L’any que ve, conjunt d’acudits i estirabots diversos firmat per Trabal però on tots intervenen.L’any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà el director i on usarà psudònims diversos (Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà Cot i Joan Pendonista, Orella Creta, entre d’altres), en el 1925 funden les edicions La Mirada.
Oliver va col·laborant en les publicacions importants de l’època, com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador, es trasllada a viure a Barcelona l’any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d’orgull.
La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen, però, amb la guerra civil, es compromet a fins amb el bàndol republicà:esdevé president de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. Oda a Barcelona, nacionalista i revolucionària, representa un tomb en la seva obra poètica en adoptar el vers lliure, un marcat to directe i una decidida voluntat de compromís, l’obra teatral La fam planteja els problemes de la revolució.
Acabada la guerra, s’exiliarà a França, primer al castell de Roissy en Brie i després a Saint Cyr sur Morin; fins qye el mateix any 1939 s’embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.


L’exili i el retorn

A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d’intel·lectual i lluitador.
De retorn a Catalunya l’any 1948 en un context autàrquic ben diferent del d’abans de la guerra, amb l’amarga experiència de l’exili, i havent perdut la seva antiga posició social, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona; però tres anys més tard rebrà, per la traducció catalana d’El misantrop de Molière, el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París. Director de la primera època de la col·lecció “ El Club dels Novel·listes”, col·labora intensament amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, i treballa des de lo’any 1957 fins el 1903 a l’editorial Montaner i Simón.
A més, en aquesta època apareix la seva obra potser més emblemàtica, Vacances pagades (1960), que entronca amb l’anomenat “realisme històric”, en què es valora per damunt de tot el compromís dels autors amb la realitat històrica i social del país. A Vacances pagades, Oliver fa un repàs de la seva vida des de la talaia dels seixanta anys, combinat amb crítiques a la societat de consum i el franquisme i amb mostres d’un peculiar cristianisme individualista.


Del reconeixement a la marginació

A partir d’aquest moment, Joan Oliver serà, doncs, una figura clau en el panorama poètic català i, un exemple permanent d’inconformisme.
Rebrà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1970 i s’abocarà a una poesia cada vegada més corrosiva i escèptica, alhora que progressivament acostada al fet religiós, si bé des d’un individualisme aferrissat que valora la figura de Jesús com a revolucionari.
Mort l’any 1986 a Barcelona i enterrat al Sabadell nadiu. La prosa de caire més periodístic o el teatre, suposa un intent lloable de normalització de l’escena catalana a través del qual Oliver, ataca amb el seu sentit crític habitual, les convencions socials amb obres com Allò que tal vegada s’esdevingué, del 1936, o Ball robat, del 1956.
En termes generals, l’obra de Joan Oliver està marcada, doncs, per l’actitud crítica, la ironia sovint punyent, i també la versatilitat lingüística.
Tot a partir d’un cert individualisme que defuig els intel·lectualismes i que busca sovint una resposta als grans dilemes ètics del seu temps.

TREBALL DE GRUP

1. La bibliografia especialitzada sosté que un dels elements singulars de solitud és la vivor dialectal de la llengua i, de manera encara més concreta, la riquesa dialectal del pastor. Fixa’t en algun diàleg en què aquest parli i anota el lèxic dialectal que empri.
(p. 112) Cap 4
Des de [- Sabeu, ermitana? Aquesta ermita…]
Fins a [… hi podem espitllar per tot…]
Lèxic: gitessin, s’arrangin, arrangar-ne, garrí.

2. Un tret de la biografia literària de Caterina Albert i Paradís són els pseudònims que fa servir.

a) Informa’t d’on li ve aquest costum de disfressar el nom real i explica el sentit i les circumstàncies dels dos pseudònims empats, Virgili d’Alacseal i Víctor Català.

Caterina Albert comença a publicar alguns escrits a la revista l'Esquella de la Torratxa amb el pseudónim de Virgili d'Alacseal.
Com a resultat de l'escàndol provocat per la seva obra "La infanticida", es va representar en els Jocs Florals d'Olot l'any 1898, en que representava un anàlisi de la situació de la dona explotada per la societat rural i primitiva. Amb aquesta obra va adoptar el pseudónim de Víctor Català.
La novel·la "Solitud" costitueix el punt de partida de l'explotació de l'identitat femenina per part d'una escriptora.
Aquesta novel·la va ser escrita baix el pseudónim masculí de Víctor Català per raons de temps i lloc, ja que abans estaba mal vist que les dones fosin escriptores.

b)Cerca també en el seu epistolari, on explica els motius del pseudònim, quina va ser la reacció de Joan Maragall en saber que l’autor de Solitud era una dona. Recorda’t d’esmentar en la bibliografia les fonts utilitzades.

Joan Maragall defineix a Caterina com : "ferida del llamp pel geni", es a dir, una dona geni, de capacitat extraordinàriament creativa que escriu singularment molt bé, pero que, en definitiva s'escapa dels esquemes que la societat atribueix a una dona, en aquest cas escriptora.

3. Solitud és un drama rural. Uns anys abans de la publicació de la novel·la, Víctor Català havia publicat un recull de contes sota el títol Drames Rurals. Mira de llegir algun d’aquests contes i compara’l amb els diferents aspectes de Solitud.

Empra un vocabulari semblant en les dues obres, de l’Empordà.
Tant Solitud, com el conte que vam llegir, són històries versemblants i situades en espais rurals.

4. Alan Yates, a Una generació sense novel·la?, considera que “el drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista. Esbrina per què.

Alan Yates considera que el “drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista, perquè són histories curtes i están ambientades al camp, mentre que abans totes les novel·les estaven ambientades a la ciutat.

5. El tema de la violació és un dels eixos de Solitud. Fins a quin punt determina la trama de l’obra?

La violació ja és la gota que colma la seva paciència i ja no suporta més tota aquella situació, Aixa que decideix anar-se’n, s’acaba tot.

6. Dels quatre personatges fonamentals que transiten per Solitud només se’ns dóna explicació del pasta de dos: Mila i Gaietà. Recupera els capítols corresponents de la novel·la i explica el fil biogràfic de cadascú d’aquests dos personatges abans que no comenci l’acció de la novel·la.

Gaietà: va estar casta amb la Lluci 8 mesos, llavors va morir (cap. 3).
Mila: La mare de la Mila va morir i se’n va anar amb el seus oncles.
L’oncle de la Mil amor. (cap.4)

7. Fes un retrat físic, psicològic i moral dels quatre protagonistes de l’obra: Mila, Gaietà, l’Ànima i Matias. Fes que cadascun dels retrats no sigui superior a les cent paraules.

Mila: És una noia jove, maca, sana, insegura i de clase mitja-baixa.

Gaietà: Un home agradós i servidor. Baixet i primedís, però s'estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava moitja cara, i l'altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc semblava barbameca de naixença. Duia sabates ferrades i petjava reposadament.La Mila li posà uns quaranta anys. Encara que realment en tingui gairebé 64.

Matias: És un home gras, flàxid, covard, ignorant, sense ambicions i gandul; ella l'associa amb una bèstia sense zel, en ell rega la pau.

Ànima: Pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per un cordill d'espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enredera, entre el clatell i orella, n'eixia un bordó ossós de color d'oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color. Tenia la veu ronca i reia d'una manera estrafeta, aclucant els ulls, i enrotllant el llavi de dalt cap endins. Al fer-ho, ensenyava les dents i geniva superior, les dents eren blanques i lluents com botonets de pedra, i les genives rogenques, d'un color semblant al de xocolata.Les mans quasi negres, llargues primes i cobertes de cap a cap per un pèl moixí espès i aspre, com si hagués estat socarrat.

8. A la novel·la, Mila es troba entre cinc homes (Gaietà, Matias, Ànima, Arnau, Baldiret). Quina és l’actitud d’ella enfront de cadascun d’ells i d’ells enfront d’ella? Qui juga el paper d’antagonista de Mila? Els altres personatges, quina funció fan?

El que pensa la Mila sobre els homes:
MATIAS: Mila pensa que el seu marit es un gandul, que no ajuda a les feines de la casa i no li fa res de cas a ella. La seva actitud envers ell és de menys preu.
GAIETÀ: És l’única persona que la fa sentir bé, fins i tot arriba a un punt que la Mila sent desitjos per ell, però tot això s’acaba en quant s’adona dels anys que té.
ÀNIMA: A la Mila, L’Ànima se li sembla a un gos que tenia la seva tieta, el veu com un animal, un desvergonyit, no li dona gaire bona espina.
ARNAU: Ell desperta sobre la Mila un fort Impuls passional que ella intenta negar.
BALDIRET: El nen desperta l’esperit maternal de la Mila i la fa sentir molt bé, ja que a ella lo agrada molt la companyia del nen.
El que pensen els homes sobre la Mila:
MATIAS: No li fa res de cas, com si ella no existís.
GAIETÀ: La veu com una pobra dona que s’ha tingut que anar al camp per culpa del seu marit i allí està en plena solitud. Li sembla una bona dona.
ÀNIMA: La veu com a desig sexual.
ARNAU: Està enamorat de la Mila i li proposa matrimoni però ella es nega.
BALDIRET: La veu com a una mare.

Paper d’antagonisa el juga el Gaietà.

La funció que tenen els altres personatges.
MATIAS: Marit de la Mila.
ÀNIMA: És el dolent de la novel·la.
ARNAU: Juga el paper d’admirador de la Mila.
BALDIRET: Fa com si fos el fill de la Mila.

9. La gastronomia té un paper relativament important a Solitud. El lector assisteix a àpats diversos, com l’arròs amb bacallà del començament, els caragols a la brutesca o el llebrot que caça al jaç, d’un cop de pedra, en Gaietà. Però n’hi ha d’altres. Fes una llista de tots els àpats amb les pàgines en què apareixen, explica’ls des d’una perspectiva gastronòmica i apunta, quan hi sigui, l’element simbòlic que aquests àpats o els animals que s’hi mengen puguin representar.

* MENESTRA:
Preparació:
Pas 1: Es pela i pica el tomàquet i la ceba per a sofregir-los AL final s’afegeix al sofregit el pimentón i la farina espolainlant’la per a evitar que es cremi. Ho apartem. Pas 2: Es posen a bullir en una casserola les carxofes (cors, o si són grans partides en quatre i fregades amb llimona) les faves pelades i els pèsols (pots tirar també les beines), les patates pelades i trossejades, l'enciam rentat i trossejada. Es cobreix tot d'aigua, procurant que sobrepassi uns dos dits l'altura dels ingredients.
Pas 3. Quan comença a bullir s'agrega el sofregit.. Es manté en li foc fins que les carxofes estiguin tendres. Vigilar la cocció per si és necessari agregar més aigua. Afegir sal i un poc d'oli la final de la cocció. Pot servir-se amb un poc d'oli d'oliva verge en li plat.
Pas 4: Si es vol més sòlida pot acompanyar-se d'ous durs tallats i de pa fregit o torrat. Una fórmula clàssica si es desitja ser flexible amb el vegetarià és afegir un poc de pernil...

*SOPA DE PASTO
Ingredients:
- farigola.
- 4 gotes d’oli.
- Pa.
- all.
- aigua.

*CARGOLS:
S’agafen i es posen a la paella. A rostir.
Simbolitza la prosperitat, ja que no passaven gana i de la riquesa de la muntanya que tenia aquells cargols tan esplèndids.

*CONILLS:
El conill simbolitza amb el qui es caçat pel caçador, en aquest cas els personatges per l’Ànima que es dedica a caçar tot tipus de “conills”.
Preparació: Es tosta al foc.

10. Destria en les categories i camps semàntics que calgui els elements que conformen l’univers simbòlic de Solitud. Mira de fer-ne un quadre sinòptic que els pugui sistematitzar, i explica’n la seva significació.

ELEMENTS QUE CONFORMEN L’UNIVERS SIMBOLIC DE SOLITUD
“La Pujada”	“La devallada”
La pujada a l’ermita és un camí simbòlic, ja que des de el primer moment representa per a ella una cosa que ha marcat ja molt abans d’arribar a l’ermita es sentia malament, perquè no veuria a la seva família, i no va a gust ella a l’ermita, tot això no li agrada.	És un altre element simbòlic, perquè es quan la Mila decideix anar-se’n d’aquest infern i parla amb el Matias i li diu que se’n va, la conversa que tenen ells també simbolitza molt, ell intenta convencer-a, però ella esta decidida a anar-se’n.
La manera de mirar a la Mila tots els homes de la casa, cada un d’ells la mira amb una mirada diferent.

12.Completa el quadre següent:

RONDALLES, CREENCES I LLEGENDES DE SOLITUD.

Cap.1) La fita dels............. i el Torrent de mala sang.
Els escalons dels moros.
Referència a l'udol del torrent de mala sang (El rei moro agafa noies).
Cap.2) Referències a les Llufes.
Cap.3) L'Orifany.
L'aigua del Bram.
Referències a les Llufes (encantades).
El Torrent de la mala sang.
Cap.4) La Sol dels Murons (cabell-San Ponç).
Cap.6) Rondalla Les Llufes.
Cap.12) Llegenda del Senyor Llisquens.
Cap.13)
Cap.14) Llegenda de la creu.
Cap.15)
Cap.16) Creença de que el pastor els hi havia donat totes les seves possesions.

Discurs de la tercera desta modernista