Una cultura sense llibertat

A la dècada dels cinquanta del segle XX, la consolidació de la dictadura franquista, anà acompanyada de l’obertura d’unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana. La cultura catalana maldà per recuperar la presència i el prestigi públics perduts amb la desfeta del 1939. El règim franquista autoritzà la representació d’obres en català a la primavera del 1946.
Les posicions més permissives de la dictadura franquista, es limitaren a acceptar únicament la reposició d’obres d’una determinada tradició teatral que anava de Frederic Soler a Josep M. de Sagarra, passant per Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès, Adrià Gual, Josep M. Folch i Torres o Lluís Elias.
Malgrat les condicions hostils a què s’enfrontava la represa del teatre català, el dramaturg Josep M. de Sagarra dominà, com havia fet abans del 1939, l’escena catalana professional de la postguerra. El fracàs dels intents de Sagarra per insinuar nous camins, l’obligà a tornar a la fórmula del “poema dramàtic” de sempre.
A més de Sagarra, el coliseu del carrer de l’Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l’èxit de l’escena comercial catalana del període.
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l’escriptor Néstor Luján, des de les pàgines del setmanari Destino, denuncià, el 1959, el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l’escena professional catalana, és a dir, el Teatre Romea.
Luján feia una crida a dignificar i revifar el teatre català i a convertir-ne el Romea en un autèntic símbol que disposés no tan sols d’un bon repertori tradicional, sinó també de traduccions de la dramatúrgia estrangera clàssica i moderna.
Tant Luján com Oliver ometien una part del problema que, per raons òbvies, no podia verbalitzar-se en les pàgines d’una publicació com Destino: la incidèndia de la censura que s’acarnissava especialment contra el teatre en català.
La via de sortida començà a entreveure’s amb la creació, a les acaballes de l’any 1954, de l’entitat de teatre a que al·ludeix Oliver en la seva carta a Destino: l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), en el marc del qual, com veurem més endavant, s’estrenà Ball Robat.