JOAN OLIVER
Joan Oliver, nascut al 1899, i per tant pertanyent a la lleva de Riba, Foix, Sagarra o Salvat- Papasseit, publica el primer llibre, de narracions l’any 1928, es dona a conèixer com a poeta fins el 1934.
La seva obra presenta unes constants d’una gran coherència: la postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes. Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, si bé mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i sovint individualista, i uns marcats pressupòsits ètics; en condicionar-li la poètica van afavorir-lo tant els anys seixanta com, sens dubte, perjudicar-lo després.
Dels orígens burgesos al compromís
Joan Oliver neix l’any 1899 en el si d’una destacada família de la burgesia industrial sabadellença. Educat com a fill de casa bona, quart d’onze germans dels quals acabarà essent l’únic supervivent, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l’any 1919, formà l’anomenat “grup de Sabadell” amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. Aquests autors practiquen una literatura a mig camí de la iconoclàstia avantguardista, de caire cosmopolita, i de la pura facècia de regust més local. El seu gust per l`humor absurd es manifesta en el volum col·lectiu L’any que ve, conjunt d’acudits i estirabots diversos firmat per Trabal però on tots intervenen.L’any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà el director i on usarà psudònims diversos (Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà Cot i Joan Pendonista, Orella Creta, entre d’altres), en el 1925 funden les edicions La Mirada.
Oliver va col·laborant en les publicacions importants de l’època, com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador, es trasllada a viure a Barcelona l’any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d’orgull.
La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen, però, amb la guerra civil, es compromet a fins amb el bàndol republicà:esdevé president de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. Oda a Barcelona, nacionalista i revolucionària, representa un tomb en la seva obra poètica en adoptar el vers lliure, un marcat to directe i una decidida voluntat de compromís, l’obra teatral La fam planteja els problemes de la revolució.
Acabada la guerra, s’exiliarà a França, primer al castell de Roissy en Brie i després a Saint Cyr sur Morin; fins qye el mateix any 1939 s’embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.
L’exili i el retorn
A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d’intel·lectual i lluitador.
De retorn a Catalunya l’any 1948 en un context autàrquic ben diferent del d’abans de la guerra, amb l’amarga experiència de l’exili, i havent perdut la seva antiga posició social, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona; però tres anys més tard rebrà, per la traducció catalana d’El misantrop de Molière, el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París. Director de la primera època de la col·lecció “ El Club dels Novel·listes”, col·labora intensament amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, i treballa des de lo’any 1957 fins el 1903 a l’editorial Montaner i Simón.
A més, en aquesta època apareix la seva obra potser més emblemàtica, Vacances pagades (1960), que entronca amb l’anomenat “realisme històric”, en què es valora per damunt de tot el compromís dels autors amb la realitat històrica i social del país. A Vacances pagades, Oliver fa un repàs de la seva vida des de la talaia dels seixanta anys, combinat amb crítiques a la societat de consum i el franquisme i amb mostres d’un peculiar cristianisme individualista.
Del reconeixement a la marginació
A partir d’aquest moment, Joan Oliver serà, doncs, una figura clau en el panorama poètic català i, un exemple permanent d’inconformisme.
Rebrà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1970 i s’abocarà a una poesia cada vegada més corrosiva i escèptica, alhora que progressivament acostada al fet religiós, si bé des d’un individualisme aferrissat que valora la figura de Jesús com a revolucionari.
Mort l’any 1986 a Barcelona i enterrat al Sabadell nadiu. La prosa de caire més periodístic o el teatre, suposa un intent lloable de normalització de l’escena catalana a través del qual Oliver, ataca amb el seu sentit crític habitual, les convencions socials amb obres com Allò que tal vegada s’esdevingué, del 1936, o Ball robat, del 1956.
En termes generals, l’obra de Joan Oliver està marcada, doncs, per l’actitud crítica, la ironia sovint punyent, i també la versatilitat lingüística.
Tot a partir d’un cert individualisme que defuig els intel·lectualismes i que busca sovint una resposta als grans dilemes ètics del seu temps.
Joan Oliver, nascut al 1899, i per tant pertanyent a la lleva de Riba, Foix, Sagarra o Salvat- Papasseit, publica el primer llibre, de narracions l’any 1928, es dona a conèixer com a poeta fins el 1934.
La seva obra presenta unes constants d’una gran coherència: la postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes. Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, si bé mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i sovint individualista, i uns marcats pressupòsits ètics; en condicionar-li la poètica van afavorir-lo tant els anys seixanta com, sens dubte, perjudicar-lo després.
Dels orígens burgesos al compromís
Joan Oliver neix l’any 1899 en el si d’una destacada família de la burgesia industrial sabadellença. Educat com a fill de casa bona, quart d’onze germans dels quals acabarà essent l’únic supervivent, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l’any 1919, formà l’anomenat “grup de Sabadell” amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. Aquests autors practiquen una literatura a mig camí de la iconoclàstia avantguardista, de caire cosmopolita, i de la pura facècia de regust més local. El seu gust per l`humor absurd es manifesta en el volum col·lectiu L’any que ve, conjunt d’acudits i estirabots diversos firmat per Trabal però on tots intervenen.L’any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà el director i on usarà psudònims diversos (Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà Cot i Joan Pendonista, Orella Creta, entre d’altres), en el 1925 funden les edicions La Mirada.
Oliver va col·laborant en les publicacions importants de l’època, com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador, es trasllada a viure a Barcelona l’any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d’orgull.
La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen, però, amb la guerra civil, es compromet a fins amb el bàndol republicà:esdevé president de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. Oda a Barcelona, nacionalista i revolucionària, representa un tomb en la seva obra poètica en adoptar el vers lliure, un marcat to directe i una decidida voluntat de compromís, l’obra teatral La fam planteja els problemes de la revolució.
Acabada la guerra, s’exiliarà a França, primer al castell de Roissy en Brie i després a Saint Cyr sur Morin; fins qye el mateix any 1939 s’embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.
L’exili i el retorn
A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d’intel·lectual i lluitador.
De retorn a Catalunya l’any 1948 en un context autàrquic ben diferent del d’abans de la guerra, amb l’amarga experiència de l’exili, i havent perdut la seva antiga posició social, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona; però tres anys més tard rebrà, per la traducció catalana d’El misantrop de Molière, el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París. Director de la primera època de la col·lecció “ El Club dels Novel·listes”, col·labora intensament amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, i treballa des de lo’any 1957 fins el 1903 a l’editorial Montaner i Simón.
A més, en aquesta època apareix la seva obra potser més emblemàtica, Vacances pagades (1960), que entronca amb l’anomenat “realisme històric”, en què es valora per damunt de tot el compromís dels autors amb la realitat històrica i social del país. A Vacances pagades, Oliver fa un repàs de la seva vida des de la talaia dels seixanta anys, combinat amb crítiques a la societat de consum i el franquisme i amb mostres d’un peculiar cristianisme individualista.
Del reconeixement a la marginació
A partir d’aquest moment, Joan Oliver serà, doncs, una figura clau en el panorama poètic català i, un exemple permanent d’inconformisme.
Rebrà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1970 i s’abocarà a una poesia cada vegada més corrosiva i escèptica, alhora que progressivament acostada al fet religiós, si bé des d’un individualisme aferrissat que valora la figura de Jesús com a revolucionari.
Mort l’any 1986 a Barcelona i enterrat al Sabadell nadiu. La prosa de caire més periodístic o el teatre, suposa un intent lloable de normalització de l’escena catalana a través del qual Oliver, ataca amb el seu sentit crític habitual, les convencions socials amb obres com Allò que tal vegada s’esdevingué, del 1936, o Ball robat, del 1956.
En termes generals, l’obra de Joan Oliver està marcada, doncs, per l’actitud crítica, la ironia sovint punyent, i també la versatilitat lingüística.
Tot a partir d’un cert individualisme que defuig els intel·lectualismes i que busca sovint una resposta als grans dilemes ètics del seu temps.
