Ivars d'Urgell, 1952-Barcelona, 1998. Poeta, novel·lista, traductora i assagista. Estudia el batxillerat a Lleida i Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona. Es casa amb Ramon Pinyol, i hi viu quatre anys. El 1976 guanya el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes (1977) i es perfila com una de les veus més innovadores de la generació del setanta, dins la línia de Brossa i el Foix més surrealista. Al mateix temps la seva lluita política en les darreries del
franquisme es concreta en la militància en el PSAN i en la participació en l'Assemblea de Catalunya. Ensenya llengua i literatura catalanes, professió que ja no abandona. Inicia també una activitat de conferenciant i assagista sobre el feminisme i la literatura, que la convertiran en una de les teòriques més sòlides. El 1979 crea la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada que coordina fins el 1985 i col·labora en múltiples projectes, exposicions, revistes de signe independentista, feminista i lèsbic. El 1979 publica Bruixa de dol, el segon poemari, que la converteix en una poeta d'èxit. El 1980 col·labora en la fundació de Nacionalistes d'Esquerra. El mateix any neix la seva filla Heura, i afronta la maternitat en solitari. Esdevé una experiència crucial que elabora poèticament a Sal oberta (1982) —un llibre dominat pel sonet i xopat per la tradició popular en què l'espectre imagístic s'estén a la sal, el mar i l'heura— i a la segona part de La germana, l'estrangera (1985). Aquest darrer llibre recupera un breu recull anterior format per quinze sextines, Terra de mai (1982), i tracta obertament l'amor entre dones, tema inèdit fins llavors en la poesia catalana. El 1989 recull tota la seva obra poètica a Llengua abolida (1973-1988), que inclou Desglaç. També col·labora amb el grup "Filosofia i gènere" de la Universitat de Barcelona coordinat per Fina Birulés, companya de la poeta, i estableix relació amb la filòsofa italiana Luisa Muraro, entre d'altres.La seva poesia té el traç d'una aventura apassionada i lliure i, per tant, arriscada. Duta a terme des de la triple rebel·lió que inaugura la "Divisa" de Cau de llunes, llibre motriu, els eixos temàtics de la seva obra s'organitzen entorn de la identitat femenina. L'amor, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat, la rebel·lió, etc. n'esdevenen subtemes. La tensió entre el jo poètic, la lluna i l'ombra —zona inexplorada, incontrolada— és l'esquema triangular bàsic que fa crisi a Terra de mai (1982), instantània consecució de la utopia. A La germana, l'estrangera s'inicia una introspecció que rebutja o qüestiona les imatges tradicionals del jo: la infanticida, la impostora, la culpable, la mare, la filla, l'amant, la germana, l'estrangera... Ombres reflectides en un mirall sense fons. Ombra, ferida i sang, sang presa esdevinguda fòssil petrificat. Amb La passió segons Renée Vivien (1994), novel·la entorn de la poeta lèsbica Pauline M. Tarn, es revela com una gran novel·lista, tant per la creació de la prosa, l'estructura audaç, com per la formulació d'un univers que cal situar en la línia de Virginia Woolf i Djuna Barnes. Ha traduït obres de Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, amb col·laboració amb Mònika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. En l'assaig, destaca l'estudi i antologia Contraclaror (1985) sobre Clementina Arderiu, l'antologia Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1998), amb d'altres escriptores, i els articles "Rosa Leveroni, en el llindar" (1986) i "Com en la nit, les flames" (1998), sobre Akhmàtova i Tsvetàieva.
Les obres que va escriure Maria Merce Marçal van ser:
-Cau de llunes (1977)
-Desglaç (1984 i 1988)
-La passió segons Renée Vivien (1994)
-Bruixa de dol (1979)
-Terra de Mai (1982)
-Sal oberta (1982)
-La germana, l'estrangera (1985)
-Llengua abolida (1973-1988)
3. Perfil que ens dóna l' "Entrevista" .
En aquesta entrevista Maria es compara amb una serp, i la caracteristica que té la serp i per això Maria és caracteritza es que té diferents pells, es despren d'una per adquirirna una altra, igual que ella com a escriptora, que no té un unic objectiu, una una temàtica, un unic caràcter a seguir. En aquesta poesia ella parla de manera metafórica. Per ella els seus versos són com el seu mirall, ja que als versos parla de ella mateixa. Ens explica una anecdota que va tenir amb la seva mare, en aquesta anecdota ens conta que Maria l'hi agradava pujar a una escala, i la seva mare perquè no puges l'hi va dir que hi havia una serp, ella pujaba a poc a poc per l'escala i quan l'hi quedava poc per arribar ella veia la serp, i això no pot ser perquè la sero no existeix, tot era producte de la seva imaginació. La serp era el que li deia la mare perquè s'espantes.
Com a conclusió tenim que per a ella l'escriptura era temptació, un repte, com la serp que hi havia al sostre.
4. Característiques principals de la seva obra.
Les obres de Maria Mercé Marçal es basen en l'experiencia viscuda, ella a partir dels poemes ens explica coses dels seus amors, de la seva vida qüotidiana, com l'hi agradaria a ella ser y que es el que ella pensa, aquestes característiques son de tipus intern, de tipus extern tenim la manera de donar-li ritme algunes poesies, que això fa que siguin com una canço, també porta la narrativa als ambits del feminisme.
5. Característiques de Bruixa de Dol.
En aquesta obra, Maria, porta el seu ambit personal, on ens explica en els 5 primers poemes, coses dels seus amors, això pot ser a causa del seu matrimoni, que ella va voler començar a ecsriure dels seus amors. Les seccions i dansa de bruixa de dol representa la recerca del camí que havia pres el seu primer llibre.
Quan parla en el seus poemes d l'amor, en alguna poesia es contradeix, perquè a vegades es un deu i a vegades es un diable, no té un punt intermig, això es per una adicció fisica, però després sembla que es un fruit amarg. Hi ha poesies que estan fetes de símbols i metàfores de connotació fàl·lica i genital. En alguns sonets hi ha un to onomatopeic.
6. Antologia de poesies de Bruixa de dol.
Vuit de març
*
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
CANÇÓ DE SALTAR A CORDA
La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.
A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.
Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.
Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.
Avui les fades i les bruixes s'estimen
Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.
És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.
Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.
Zodíac
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
Foc de pales
II
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té barana.
BRIDA
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
7. Relació dels comentaris d'obra amb les poesies de l'obra.
En els comentaris que parlen sobre les obres de Maria Mercè Marçal ens diuen coses que Maria ens explica a partir de les seves poesies. Els comentaris parlen de la perfecció de Maria quan parla sobre les dones i la seva supervivencia entre els homes, del seu àmbit privat (maternitat, amor, solitud) de tot el que explica als seus poemes. Una altra cosa que explica als comentaris és com utilitza Maria Mercè Marçal les paraules "lluna", "sol" i "ombra" per denominar la inferioritat de la dona davant de l'home. Segueixen parlan sobre l'estructura externa dels seus poemes.Els comentaris també parlen sobre la sinceritat de Maria i de la seva veu propia.Com ella diu, és a dir, Maria, intenta portar les poesies a un àmbit quotidia i tradicional de la literatura, i els comentaris també diuen això. Els comentaris i l'obra e Maria Mercè Marçal tenen en comú les idees, els dos pensen que Maria Merce Marçal a fet molt bé en escriure aquesta obra, es a dir, que la gent sapigues el que ella sentia.
8. Poesies i el respectiu comentari de text.
BRIDA
Maria Mercè Marçal va nèixer el 1952 a Barcelona ( Ivars d'Urgell). Va ser poeta, novel·lista, traductora i assagista. Era una dona feminista amb els seus propis ideals. Es va casar amb Ramon Pinyol, però es va separar als quatre anys, després d'això es va donar conte de que era lesviana. La seva literatura ens narra les experiencies vivides, la seva feminitat.
Ara comentaré una de les poesies de la seva obra "Bruixa de dol".
Aquesta poesia parla sobre e que l'agradaria a ella. A ella l'hi agradaria pujar en un caball sense guiar-lo i participar a la festa de les Foix. També parla sobre l'amor que té la atrapada però que a ella no l'interesa.
En el poema ens epxlica que té els lavis ferits per tota la vida que ha tingut, que hi ha algú que l'hia fa senyals però ella no està interessada, que és un amor amarg. Ens dui que ella fugia del matrimoni.
En tota la poesia hi ha un joc poétic. La poesia té 7 estrofes de diferents versos cada una, és una poesia irregular, ja que tampoc es poden contar les síl·labes. Hi ha algunes figures retóriques:
-Metafora: "Quin esquer se m'arrapa a la geniva?"
-Anàfora: "traginer de cançons en acavll sense brida"
ZODÍAC
Maria Mercè Marçal va nèixer el 1952 a Barcelona ( Ivars d'Urgell). Va ser poeta, novel·lista, traductora i assagista. Era una dona feminista amb els seus propis ideals. Es va casar amb Ramon Pinyol, però es va separar als quatre anys, després d'això es va donar conte de que era lesviana. La seva literatura ens narra les experiencies vivides, la seva feminitat.
Ara comentaré una de les poesies de la seva obra "Bruixa de dol".
Aquesta poesia tracta d'un sonet perquè té dos quartets i dos tercerts, és rima consonant creuada en els dos primers quartets, i es encadenada en els tercets. Els versos son d'art major, ja qye tenen o 12 o més sil·labes. Hi ha joc poètic en tot el poema. Aixoò es l'estructura de la poesia, ara parlarem sobre el que tracta.
En aquesta poesia, Maria, ena a volgut expressar el que sent, la poesia ens reflecteix que Maria no vol recordar el passat, ni el seu destí de fracas de desfeta de perdua, vol que se l'emporti el mar, que desapareigui d'una vegada, ella no aguanta més, vol començar una vida nova, ella vol buscar l'amor. Ella vol encadenar-se amb alguna persona però aquí la sort posa la seva part.
TOMBANT
I
Maria Mercè Marçal va nèixer el 1952 a Barcelona ( Ivars d'Urgell). Va ser poeta, novel·lista, traductora i assagista. Era una dona feminista amb els seus propis ideals. Es va casar amb Ramon Pinyol, però es va separar als quatre anys, després d'això es va donar conte de que era lesviana. La seva literatura ens narra les experiencies vivides, la seva feminitat.
Ara comentaré una de les poesies de la seva obra "Bruixa de dol".
En auesta poesia Maria ens a volgut explicarel que hi havia al seu balcó, aquell balcó que feia moltissim que ella no sortia perque estava enfeinada corrent darrera de l'amor. No té moltes coses més per epxlicar. Hi ha una referéncia temporal en el primer vers de la poesia.
Aquí suposu que Maria ens a volgut explicar que per culpa de semore estar buscant l'amor no ha vist moltes coses en un llarg temps y que potser ara s'empenedexi.
