Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot. El seu pare era forner del poble. Tenia una germana, Carme. Va passar la seva infància a burjassot.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre. Els anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys. La guerra fa que deixi els estudis. La familia no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'ofebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada". A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a " Las Provincias".
Ja instal·lat a València, escriu poemes en català. Als inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur al poeta a escriure La nit (1956) i Primera Soledad.
Publicara Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Auesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds i els interessos relacionats amb la subsistència econòmica va durar fins l'any 1971. L'any 1972, l'editorial Tres i Quatre va començar a publicar l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or.
Més endavant va germinar en Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós. Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra.
Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià del qual va comnçar a publicar fragments a partir del 1978.
Va conrear altres gèneres literaris, però tant les obres narratives com les teatrals han tingut poca difusió. També va escriure guions de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs a Barcelona i va quedar finalista. Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic.
En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom.
Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fa m, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres.
El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Canço i s'hi va relacionar íntimament.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d'Estiu a Prada i els Premis d 'Octubre li van retre homenatge.
Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obre inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996)
El fenomen poètic estellesià en el seu context històric
De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicnet Andrés Estellés ( Burjassot, 1924 - València, 1993) inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de la perifèria literària. Era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i versos, infatigables, i alguna vegada els publicava. Fou el primer dels quatre opemaris que van veure la llum durant les dècades dels anys cinquanta i dels seixanta.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, però no pel costat de la poesia sinó pel teatre. Els anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys. La guerra fa que deixi els estudis. La familia no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'ofebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada". A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a " Las Provincias".
Ja instal·lat a València, escriu poemes en català. Als inicis dels anys cinquanta, inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur al poeta a escriure La nit (1956) i Primera Soledad.
Publicara Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Durant els anys seixanta, va presenciar, impotent, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Auesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds i els interessos relacionats amb la subsistència econòmica va durar fins l'any 1971. L'any 1972, l'editorial Tres i Quatre va començar a publicar l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or.
Més endavant va germinar en Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós. Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra.
Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià del qual va comnçar a publicar fragments a partir del 1978.
Va conrear altres gèneres literaris, però tant les obres narratives com les teatrals han tingut poca difusió. També va escriure guions de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs a Barcelona i va quedar finalista. Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic.
En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom.
Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fa m, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres.
El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conèixer paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Canço i s'hi va relacionar íntimament.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d'Estiu a Prada i els Premis d 'Octubre li van retre homenatge.
Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obre inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996)
El fenomen poètic estellesià en el seu context històric
De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicnet Andrés Estellés ( Burjassot, 1924 - València, 1993) inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de la perifèria literària. Era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i versos, infatigables, i alguna vegada els publicava. Fou el primer dels quatre opemaris que van veure la llum durant les dècades dels anys cinquanta i dels seixanta.
Als inicis dels anys setanta, la seva obre va protagonitzar l'assalt al carrer. La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia. L'operació va ser un èxi cívic en aquell moment auroral de la transició a la democràcia.
El compromís cívic del poeta
Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu. El poema "La rosa de paper" és ben emblemàtic en aquest sentit, quan relata la història d'una dona anònima que deixa rere seu el símbol d'una rosa de paper- un paper que és l'escriptura poètica. El poeta apareix així com "un entre tants", alhora que com a individu concret que viu en la seva circumstància personal el drama col·lectiu de la postguerra i d'un país condemnat a la travessia del desert.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incotestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. La seva escriptura basteix l'amarga dignitat d'una columna de temple desposseïda. Estellés és molt menys selectiu, menys depurador envers l'anècdota. Davant l'espectacle de la postguerra, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat, escassament estilitzador, fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món.
No importa que Estellés se centri en episodis de la història nacional, el resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que enlaira una idea de dignitat mai no desistiada. Amb eficàcia comunicativa fora de tot dubte.
Un cas den particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època com ara Suetoni.
De fet, el filtre d'auesta llatinitat li permet operar amb un cert distanciament que legitima com a poesia lírica el que és una crònica gairebé periodística amb caires satírics.
La influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencia, que constitueix u conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians. Obra, deixada inconclosa per l'autor i editada pòstumament el 1996, es configura com un ambiciós retaule, una mena de pintura mural a la manera dels pintors mexicans, amb un poderós alè èpic, que representa la gran epopeia de les terres americanes.
La temàtica amorosa
La mort, el seu ritual i les al·legories corresponents constitueixen una temàtica que fascina l'Estellés i sovint l'obsessiona fins a fer-li asoociar el sonet. Al costat d'aquesta bellesa de la mort, hi ha, així mateix, una atracció absessiva per l'amor, que esdevé el moll de l'espinada de tota la seva lírica, en una gamma diversa de sensacions que van des del sexe directament expressant fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espirituals.
Un dels trets més cridaners pel que fa a la projecció pública de la poesia estellesiana és la manera crua i immediata amb què va tractar en ocasions l'experiència del sexe. Un poema líricament arravatat com és "Els amants", recitat amb força per Ovidi Montllor al llarg d'anys i geografies, no deixava de presentar-se amb una punta de repte a la retòrica amorosa tredicional. Estellés associa automàticament amb l'erotisme i amb el cos feminí, d'una forma estilitzada, molts fenòmens de la naturalesa.
En el tractament estellesià de la matèria amorosa caldria destacar principalment els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel com la mort mateixa.
Els procediments retòrics
Al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sobtador de mots propis del registre col·loquial, la poesia d'Estellés palesa tembé una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seva adjectivació, en les imatges metafòriques o en el filtre culturista que constitueixen, per exemple, les referències de les Horacianes al món clàssic llatí. Altres recuros, com és l'ús expressiu dels topònims.
Un dels procediments més destacables és el de la paròdia, que s'exerceix sobre la tradició clàssica de les èglogues. Les èglogues de Garcilaso de la Vega esdevenen diàleg entre personatges de l'actualitat en un ambient d'oficina, on una nimfa dels nostres dies pot escridassar el seu amant, en canvi, poden ser substítuïts, en l'estellesià pel record rvoltat dels afusellaments de la postguerra a la rodalia de la capital valenciana, alhora que la mollesa fònica del mot es transforma en l'asprop multivibrant del topònim real.
Home apassionat i civilment compromès, pou de cultura literària, cronista periodístic del seu món ensems que poeta amb cims d'intensitat lírica entre el conjunt proteic de la seva producció, Vicent Andrés Estellés, un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.
1 comentari:
NOTA: 7
Publica un comentari a l'entrada